No podem dir que aquest estiu, a diferència d’altres, no hagi estat ple de notícies. Però la confessió de Jordi Pujol sobre els seus diners a l’estranger les ha sobrepassat totes. Des de fa un mes ha fet córrer rius de tinta. I encara hi ha molt per conèixer. És evident que Pujol s’ha trobat entre l’espasa i la paret i va decidir fer-ho públic abans no actués algun organisme de l’estat o sortís publicat en algun mitjà de comunicació.

Malgrat la gravetat dels fets, no podem deixar-nos portar pel sensacionalisme i acarnissament que han mostrat alguns i cal fer algunes consideracions.

En primer lloc, sembla cada dia més clar que el moment de fer-se públic no ha estat casual. Era una informació que el govern de l’estat tenia des de fa temps i volia usar-lo en el moment més adequat. De fet, és un torpede dirigit a la línia de flotació del procés sobiranista per enfonsar-lo.

També ha estat un cop molt dur per aquelles persones que havien fet de Jordi Pujol un referent molt important per la seva línia de nacionalisme moderat tot i que sovint se li havia retret que no definís clarament els seus objectius finals en la línia de “peix al cove”. Molts catalans havien identificat Pujol amb Catalunya i quan s’ha ensorrat aquesta figura amb peus de fang, se’ls ha ensorrat el món.  Aleshores, fàcilment, i en un plantejament massa simplista, han passat a posar de manifest el seu desencís pels polítics per allò de “no n’hi ha un pam de net, tots són iguals”.

Allò que sí que posa de manifest el cas Pujol és la crisi general del sistema polític actualment vigent, que ha provocat una gran desconfiança dels ciutadans envers la classe política. És imprescindible posar mecanismes de control de les seves activitats, la limitació dels mandats i en general establir un sistema que permeti saber on van a parar realment els diners que paguem amb els nostres impostos. És escandalós, per exemple, que hi hagi persones que s’enriqueixin fraudulentament mentre a Catalunya hi ha el 20 per cent dels infants que no tenen una alimentació adequada o que es retallin fins a límits insostenibles serveis tan bàsics com la sanitat o l’educació. Per tant, personalment crec que hauria de sortir a la llum tota la porqueria acumulada durant tants anys de corrupció i fer pagar als culpables fent-los tornar allò que han robat.

Ens equivocaríem, però, si confonguéssim Catalunya amb la classe política. La dita popular afirma que “qui remena oli, els dits se n’unta” i que “allà on hi ha homes hi ha pecadors”. Malgrat els errors de les persones, tenim la maduresa suficient per tirar endavant. Hem de demostrar que sabem el que volem, que no depenem d’unes persones concretes, i hem de seguir endavant fins aconseguir els nostres objectius com a poble. Per això, ara més que mai hem de donar suport a les iniciatives encaminades a la construcció d’un nou país on totes aquestes malvestats no siguin possibles. Ara és l’hora. Ara més que mai.