Els governs de Madrid en la història i ara amb el PP i el PSOE han cregut que l’Estat espanyol era font jurídica de poder, quan tan sols era instrument executiu de la voluntat popular. La font del poder jurídic ve del poble, i de la seva vida.  El govern espanyol no és competent per concedir a les comunitats històriques el dret a la seva existència. Perquè la seva existència és anterior a l’Estat espanyol. I tal dret i altres calen que siguin defensats des dels drets humans, per a la promoció de la llibertat, la justícia i el desenvolupament de les persones.

En el passat, diferents conteses s’originaren des de diverses ideologies, entre elles les guerres carlines; contra l’unitarisme i en la defensa dels drets històrics arrabassats pel centralisme, com els de Catalunya. Certament que hi havia altres raons socials, econòmiques, dinàstiques, religioses... Però moltes pairalies en el passat s’aixecaren amb armes contra els invasors felipistes en la Guerra de Successió de 1714. Avui és història provada que ho feren per la causa carlina. Per ser aquesta redemptora dels drets històrics de Catalunya. Poc s’ha dit, en aquest sentit, perquè els acèrrims unionistes al servei del centralisme no els ha interessat. I també una llegenda negra n’ha propiciat una imatge negativa interessada. Ja se sap, qui perd la guerra ho perd tot.

Cal tenir present que els primers independentistes foren els carlins, perquè lluitaven per la terra que els havia vist créixer. La dinastia carlina en el passat en va esdevenir garant dels drets dels pobles. Així es concebia.

Avui perduda la garantia, pels centralistes i els atacs continuats a l’existència del poble català, negant de manera continuada els drets històrics: constitucions i llibertats. Així com negar-li també el que coneixem com la seva llengua, cultura, història... I una asfíxia continuada de la seva economia, tot perquè vol exercir el dret natural de decidir el seu futur. Aquest poble es veu abocat a recordar als seus atacants, PP o PSOE, que en la història ja es veié obligada a combatre la intrusió centralista des de diferents vessants ideològics.

L’actualitat, una vegada més per la situació viscuda, ens fa memòria que el dret a decidir amb constitució o sense és propi dels catalans. Que aquest poble ha de poder amb reconeixement o sense assolir els seus objectiu: fer la consulta. No és una qüestió de sufragi universal. No per tenir majoria de res ho ha de poder fer. No ha de demanar permís de res, ho té per dret de naixença. És un indret natural, i així decidir llur destí.