Sembla mentida que no se n’adonin que això no hi ha qui ho pari. No es pot parar un poble, per més declaracions que faci el ministre Margallo amenaçant de suspendre l’autonomia. Continuen ignorant que, fa just una setmana, dos milions de persones (un milió vuit-centes mil només a Barcelona) varen sortir al carrer per reclamar la independència. Ja ho va dir l’endemà el portaveu del Govern central: «El nombre de participants no legitima una consulta que és il·legal». Il·legal, potser sí, però plenament legítima per part dels ciutadans de Catalunya. Però, malgrat aquest clam, no hi ha el menor indici de voler fer res ni d’escoltar ningú. Només saben amenaçar amb l’as de bastos de la constitució. I la veritat és una cançó tan monòtona que ja cansa. Continuen pensant que tot plegat és fruit d’una fixació del president Mas i ERC.

Per a ells, el poble de Catalunya no existeix, només hi ha el poble espanyol en la seva globalitat. Però hem demostrat que les amenaces no ens fan por i que, malgrat tots els artefactes per desprestigiar el moviment independentista, aquest no ha fet més que créixer, un indicatiu que la gent té clar el que vol. La reacció per part seva no ha estat altra que apujar el to de les amenaces. Curiosament, ho fan en nom de la democràcia, però la democràcia que han imposat ells no la que vol el poble de Catalunya. I, si no, ¿per què s’entesten a prohibir que es faci una consulta? Només hi ha una resposta: perquè estan segurs que la perdrien. Els esdeveniments posen de manifest que, després de trenta anys, aquesta constitució no serveix, com no serveix l’estat de les autonomies que se’n deriva.

Les properes setmanes seran decisives per al nostre futur. Què passarà un cop aprovada la llei de consultes i recorreguda al Tribunal Constitucional? Com ha dit molt bé el president Mas, «no hem arribat fins aquí per fer-nos ara enrere». Ha passat el temps de les declaracions i ha arribat el dels fets. Exhaurida la via del diàleg, Madrid i Barcelona hauran de posicionar-se. El Govern espanyol pot suspendre l’autonomia (i caldrà estar preparats per quan passi) i el president de la Generalitat pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions plebiscitàries. O pot treure les urnes al carrer el 9-N, en una actitud conseqüent amb la voluntat popular.

Qualsevol pas que es faci, però, ha de ser prèviament mesurat i meditat. Catalunya no pot fer el ridícul, especialment perquè, quan es té la raó, el pitjor que pot passar és fer espectacles que en minvin la credibilitat. La nostra força més gran ara és la raó i la unitat. Qualsevol divisió interna afebliria el procés. Per sort, però, ja hi ha hagut acords entre els partits per no trencar la unitat. Per a ells, sí que tenen importància les manifestacions de l’Onze de Setembre dels darrers anys, perquè darrere els capdavanters hi ha tot un poble que ha donat mostres d’una maduresa i un ordre que jo mateix mai no hauria imaginat. Per això, una societat que, sense ordres ni consignes, és capaç d’organitzar-se d’aquesta manera al voltant d’una idea és imparable. Després dels llamps i trons de les tempestes, sempre acaba sortint el sol.