Un amic i jubilat fa uns anys se’n va anar, com diria Serrat en la seva cançó Decir amigo, “tras un olor de mujer”, i s’ha instal·lat a casa d’ella, també pensionista a Lizarra, i els dos venen de visita a Tarragona, on el mascle té casa; i si no és així reculo, que els indepes no tenim per què recular només a bastonades.

Dos parelles li hem anat a fer una visita reglamentària, ad limina apostolorum, i més o menys hem vist i descobert el següent:

Arribem a l’hotel amb encant, casc antic, l’habitació amb tres balcons i cantonera; no obstant les quatre estrelles, molt correctes, han volgut salvar el nom de “taverna”, que dels temps dels romans es coneix com a botiga on se serveix vi, altres begudes i menjars casolans. La paraula prové de l’etrusc.

Oh!, tres balcons, tant com m’agrada mirar. Sempre miro per tots els balcons i finestres que puc, i el primer que veig és que no hi ha mai ningú mirant... a excepció de si fas d’alcalde i és festa major.

Miro a l’hora prima qui va a dormir, qui surt de casa. I també miro a l’hora tèrcia i a l’hora nona. A Lizarra, és difícil veure magrebins i més difícil magrebines amb el cap tapat. Pocs, però passa un negre, ben vestit, caminant darrere el mòbil, i m’ha vingut al cap que potser acabo de veure passar el proper lehendakari.

I també passen ciclistes, i peregrins del camí de Santiago. I veig cases rehabilitades i cases per rehabilitar. Aquestes últimes crec que habitades per ocupes consentits... o sigui dels que han passat l’examen del barri, i quan toca marxar ho fan sense soroll.

Doncs sí, Lizarra en basc vol dir “terra de freixes”, que és l’arbre que domina el riu Ega, que travessa el municipi, i Estella en castellà vol dir l’estel que li va posar un rei navarrès, indicant que era el punt del regne de Navarra prominent, dins del camí de Santiago.

Ara bé, izar o izarra també es tradueix al català com a estel, com a variant heràldica. Un unionista simplificaria i diria: tots dos noms volen dir “estrella”.

Estella-Lizarra té un museu del carlisme inaugurat el 2010. Quin carlisme? De les tres guerres carlistes que hi va haver —per cert, la segona només a Catalunya— i en concret per les Terres de l’Ebre i Tarragona.

Javier de Borbón Parma, opositor franquista, va acabar presoner dels nazis al camp de Dachau. Els falangistes del 42 al 45 del segle passat van fer diversos atemptats contra aquesta branca del carlisme, i va ser finalment legalitzada el 1977, i han sofert terrorisme d’estat amb els atemptats i assassinats de Montejurra, per cert muntanya que està davant d’Estella-Lizarra.

La transició no va ser tan modèlica i es va produir a Montejurra, el 1976, el primer crim d’estat de la monarquia franquista, i amb l’ajuda de totes les cloaques de l’Estat, segons va analitzar l’audiència nacional en sentència de 5 de novembre de 2003, que va reconèixer i determinar els assassinats de Montejurra com a víctimes del terrorisme.

Ai, el carlisme! Ferran setè mor sense fills barons, la filla Isabel II postula el seu dret al tron —ara li donarien la raó—, i topa amb els drets d’en Carles, que era germà del rei. Comença el 1833 i acaba al segle XX, pel mig tres guerres que afecten diverses generacions. Tots matant-se pel seu rei. Déu, pàtria i rei!... Absolutistes i lliberals, amb lluites fratricides i fins al cop d’estat de la guerra incivil de 1936. La nostra brillant història!

El general Zumalacarregui, a la primera guerra, posa la seva cort a Lizarra, que va arribar a ser capital d’estat, i van intentar conquerir Madrid arribant fins a les seves portes.

A la tercera guerra carlista, intentant portar Amadeu I de la casa de Saboia a regnar a Madrid... Eren els temps del general Prim de Reus.

Resum: avui el carlisme segueix viu, però molt debilitat i dividit.

Ara, el que no m’esperava, per no haver-me’n preocupat o millor ocupat, és que l’alcalde actual de Lizarra-Estella és de Bildu. És en Koldo Leoz.

La companya de l’amic em diu, que a la Merindad d’Estella consideren els bascos els seus cosins germans rics. Una matisació que fa pensar.

I ho complementem amb un excel·lent ajoarriero, company del bacallà esqueixat de casa nostra, però només tenen en comú que està esqueixat.

Arriba el torn del santuari d’Iratxe, benedictins, i de les bodegues Iratxe, que mantenen una font rajant de vi negre, del dit “cosechero”. La font raja si prems, i diuen que està al servei dels peregrins del camí, del campus Stellae. No he vingut com a peregrí, pro he begut del raig.

També em diuen que les ikastoles estan a l’ordre del dia i que a l’ensenyança pública s’ensenya eusquera i castellà sense cap problema. Encara vam veure una mani de “Presoak Kalera”; diuen que les fan setmanalment, però són trenta o quaranta i tres o quatre policies, i es coneixen tots entre ells. El motiu és que cada vegada queden menys gudaris a la presó i la pressió publica és molt menor.

I no podíem marxar de Navarra sense provar i emportar-nos uns pebrots del piquillo acabats d’escalivar, aprofitant que la temporada se’n va cap a la fi.