No sé si la lluna plena, rodona com un cove, lluenta i generosa de llum a la nit, tindria el mateix atractiu si tingués la forma allargada, com una barra de pa, amb els mateixos tons grisos i clars que en l’actualitat. Podria girar també al voltant del planeta Terra, però com aquell pollastre a l’ast en vertical; tal com van les notícies d’àmbit polític i també social, al variar tot no t’estranyi que d’ací a poc veiem canvis a l’espai també.

La veritat és que en els últims anys veiem coses, actituds i situacions impensables fa poc temps, una pandèmia universal, que en un principi deien que venia d’un pobre animaló, el pangolí, que deixà il·lusos a tots. Guerres cruentes amb milers de morts, a Àsia, a Africà i també a la vella Europa, es fan en ple segle XXI per mil raonaments que no tenen fonament en un cap clar i pensant, com són les disputes d’uns metres més de terreny, per uns pous o mines, quan l’intel·ligent seria buscar l’energia que tenim del sol, l’aire i l’aigua del mar.

Dic tot això perquè ja no sé com mirar l’esdevenidor, tan fàcil que és parlar les parts i xerrar i xerrar, tornar-hi una i alta vegada si escau per intentar buscar aquell punt d’equilibri que és l’òptim per a les dues parts.

Una immigració que arriba amb fam de justícia, de llibertat, simplement de viure; i tornem al mateix punt de partida, als caps pensants: per què no porten a aquelles terres el que aquí venen a buscar? No es fàcil, segur, però també era difícil arribar a la Luna, i es va fer.