Arran d’una visita, en l’onzena jornada festiva sobre “El Pou de Glaç” el diumenge 23 del mes d’octubre, a la població de Lliçà de Vall (Vallès Oriental), vaig creure convenient parlar d’aquest tema. Un tema que manté, per la seva significació històrica, una valorada importància arreu de Catalunya.

Segons dades, sabem que entre els segles XVII, XVIII i XIX a Europa hi hagué una etapa climàtica de fortes nevades i pluges, coneguda com “la petita edat de gel”. Aquest fet s’aprofità en aquell moment de fredor per tal de crear una important indústria de pous de glaç arreu, i no cal dir a Catalunya, que s’hi va veure també implicada. Així ho testimonien les diferents mostres d’aquestes construccions, que han estat trobades a moltes de les nostres comarques. El resultat fou que es va donar el cas, que la conservació del gel i de neu en pous era possible, i això no tan sols propicià un nou mètode per a la conservació d’aliments, sinó que també serviria per a cures terapèutiques en el món de la medicina...

Aquest tipus de neveres eren uns forats fets al terra, d’una profunditat de 10 i 11 metres i un diàmetre de 6 i 9 de forma circular, ovalats i coberts per una volta, amb dues obertures per banda on s’introduïa el gel, o s’extreia. El gel es recollia a l’hivern a les basses o rieres torrents glaçades, properes al pou, i als llocs de distribució. Es tallava en blocs rectangulars d’uns trenta centímetres, i de pes 120 quilos, s’emmagatzemava als pous per capes cobertes de palla, boll o branques de pi, i gel trossejat, fins a ser extrets segons el moment de la comanda i cap al bon temps.

El transport es feia a la nit, amb carros de barana o amb matxos, embolicant el producte amb sàrries cobertes de palla o boll. Les fonts documentals extretes de les Gavarres (Baix Empordà i Gironès) ens donen una idea de com podia anar, i ens diuen que l’activitat s’iniciava al mes de maig per portar-ne a terme la comercialització. Els ajuntaments, que prenien cartes en l’assumpte, controlaven les tasques, ja que havien arrendat el dret del monopoli; llocs de distribució, horaris, preu... I si es produïa algun incompliment, podrien aplicar sancions.

La documentació consultada posa en relleu els llocs on es produïa aquesta activitat. Tal seria el cas de les ciutats de Tarragona i Reus, que es nodrien dels pous de l’Albiol, poble situat a la serra de la Mussara. O a Tortosa, que se servia de les poues dels ports de Beseit. El Papiol, Martorell, Terrassa i Sabadell ho feien de les muntanyes de la rodalia. Les zones escollides per a les seves construccions de pous eren zones obagues, propenses a corrents d’aire hivernals i a prop de l’aigua per tal d’aprofitar les glaçades.

Fonts documentals ens parlen de la Molina, Puigcerdà (Cerdanya), o també de Sant Llorenç de Morunys i el Port del Comte (Solsonès). Al cantó de Girona hi trobem Olot (Garrotxa), la Bisbal (Baix Empordà) o les Gavarres. A la banda de les comarques barcelonines destaquen la Roca del Vallès (serralada del Litoral), l’Ametlla del Vallès (serralada del Prelitoral), Sant Quirze de Safaja (Moianès, dins la serralada del Prelitoral) i Castellterçol, a l’altiplà del Moianès, on ja en ple segle XVII es comptaven uns quaranta pous de glaç. A la muntanya baixa, com l’Alt Penedès i el Garraf també s’hi troben jaciments.

Els historiadors assenyalen que hi havia un seguit de punts de provisió de gel més importants que d’altres, com a les zones del Montseny, Moianès, muntanya de Prades, Maresme o ports de Beseit. Hi ha el cas del Garraf, on l’ajuntament de Vilanova prendrà cartes en l’assumpte a favor de la seva protecció. El rei Carles III (1716-1788) va fer arranjar carreteres per assegurar bones comunicacions per al transport d’aquest valuosa mercaderia.

Aquesta activitat va generar una notable mà d’obra en l’època, i uns ingressos suplementaris de bon aprofitar per a la pagesia, sobretot en temps d’hivern, quan la feina al camp flaquejava. Aquesta activitat industrial artesana es perdé amb la vinguda de nous temps, gràcies a les noves tècniques de fer gel. Tant a Moià com a Aiguafreda (Osona), aquest últim poble situat a prop de la riera d’Avencó, indret històric de pous de glaç, un i altre foren els últims indrets a abandonar aquesta feina, fins a principis del segle XX.