El senderó feia pujada, el cel era clar i les branques mortes dels pins feien difícil el caminar; els romanills perfumaven l’aire i els brucs donaven el color posats al costat del caminet, mentre la pinassa era una catifa perfecta, la humitat es respirava ensumant l’aire fresc. A l’arribar al pinar, al costat de la soca d’un gran pi, amagat per la fullaraca i tan sols ensenyant un petit trosset del barret vermellós, em va mirar i em va fer l’ullet tot pinxo el rovelló. Al veure’l i anar a agafar-lo per la banda del peu, em va dir: “Mira, jo soc un rovello de la família dels ‘pinatells’, varen posar-me un nom científic molt acurat, Lactarius deliciosus, pel bo que soc i per la meva aparença, i també van dir-me que per les solanes hi tenia família, però n’hi ha que són mes clars i per sota tiren a marró clar.” Al tallar-li el peu, va sortir un suc semblant a la sang fosca i espessa, que era també la dels cosins, altres rovellons anomenats Lactarius sanguifuus, fent referència a una família que són a les parts més altes del país, o sigui, els rovellons d’avet, de nom científic Lactarius salmonicolor; aquests són ataronjats i surten en tropell tan petits, més petits, i de grans més grans, junts tots en aplec, així que vaig agafar amb tot l’amor aquell Sr. Rovello, i al posar-lo al cistell, llavors vaig adonar-me dels petits miracles que ens dona la natura per fer salut.