Aquest mes de novembre es compleixen 363 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus. Va ser firmat el 7 de novembre del 1659 a l’acabar la Guerra del 30 anys, en què Espanya, com era de rigor aleshores, va perdre i va haver d’acceptar l’humiliant tractat de pau, que, entre altres clàusules, cedia la meitat de Catalunya de l’altra banda dels Pirineus al francès. Des de llavors s’ha convertit en la Catalunya irredempta, tot i que durant anys els catalans d’aquella època van estar conspirant durant llarg temps per retornar al Tronc, que potser difícil de recuperar atenent que el catalans actuals del nord ja no parlen l’idioma i sí un català diguem-ne afrancesat.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes, com era preceptiu haver-ho fet. Van signar el tractat el cardenal Mazzarino per part de França i un representant del rei Felip IV d’Espanya.

Des de llavors cap govern espanyol, sigui del signe que sigui, fins avui ha fet gestions per retornar la Catalunya Nord al Principat. És veritat que tinguérem dues ocasions per a la reincorporació: una fou en temps de Napoleó, quan volgué agregar Catalunya a l’imperi francès, i ens va restituir la Catalunya Nord. L’altre ocasió va ser quan el dictador Francisco Franco va intentar pressionar Adolf Hitler durant l’entrevista d’Hendaia per aconseguir que aquell obligués el mariscal Pétain (president de la República Francesa) a retornar el Rosselló i l’Alta Cerdanya a Espanya.

I ara, per rematar l’article, parlarem del nefast Felip V, un rei de sang francesa imposat per la voluntat de Lluís XIV, el Rei Sol, de França, a la Corona d’Espanya, i del seu fill Lluís I (nom imposat pel seu pare, recordant-li sens dubte els nombrosos Lluïsos de França).

Lluís I era fill primogènit de Felip V i de la seva esposa i cosina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. El 10 de gener de 1724, el rei Felip V va abdicar en favor del seu fill Lluís.

Aquest, a penes tenia 17 anys i només s’ocupava d’acudir a festes amb els seus amics. Lluís es va casar amb la princesa francesa Lluïsa Isabel d’Orleans. Mentrestant, al reiet se li complicava la situació política, ja que s’havien constituït tres bàndols que buscaven imposar la seva voluntat en la figura inexperta del jove rei. Lluís va intentar acontentar tots els bàndols i a dures penes ho va aconseguir, mentre les relacions amb la seva esposa s’anaven deteriorant a l’afluixar-se-li el cap a la reina, ja que se la veia jugant nua pels jardins de palau, descuidava la seva neteja personal i no acudia a l’habitació del jove monarca. Aquest comportament va portar que Lluís busqués consol en nombroses correries nocturnes a Madrid. Amb tot, sembla que la salut de la reina es va recuperar i Lluís decidí perdonar-li els desvaris per tornar a reprendre la bona relació conjugal. Aquesta reconciliació durarà poc. Lluís començà sentir-se malament; inicialment es tractava d’un esvaïment, però després li sortiren unes taques vermelloses al cos. Els metges li van diagnosticar verola benigna, que no seria tan benigna, ja que després de tres dies entrà en agonia i morí el 31 d’agost de 1724, després d’haver ocupat el tron espanyol durant 229 dies des del seu nomenament com a rei. El dia que Lluís I va morir, la seva esposa Lluïsa va caure malalta també de verola. Va romandre diversos mesos al llit, i finalment va ser traslladada a França. Va morir d’hidropesia (acumulació anormal de líquid a l’organisme) a l’edat de 32 anys.

Un regnat efímer, que va donar pas al retorn del seu pare. El 6 de setembre de 1724, una setmana després de la mort del seu fill Lluís, Felip V tornava a ostentar la corona de la monarquia espanyola, malgrat el seu fill Ferran, germà de Lluís, a qui legalment li tocava ser rei, i en canvi va ser proclamat príncep d’Astúries.