És la diada de la Catalunya Nord. Nosaltres celebrem la derrota de l’11 de setembre de 1714, i els catalans afrancesats recorden que el Tractat dels Pirineus del 7 de novembre de 1659, ara ha fet 363 anys, va segregar Catalunya, i Espanya va donar a França part de la nostra nació catalana.

Les celebracions, fonamentalment a Perpinyà, són fluctuants, buscant el cap de setmana. Enguany va ser el del dissabte dia 5, i com és tradicional, va sortir una marxa de la plaça Catalunya i va anar fins al Castellet, sota el lema “Sem Catalunya Nord, fem països catalans”, revoltant-se contra la marginació del català i la destrucció de les institucions pròpies, i una imposició de la uniformitat francesa en tots els àmbits de la vida. Va acabar amb una marxa de torxes fins a la Casa Musical, on es van fer els concerts de cloenda del Correllengua.

Aquí, al sud de la Catalunya Nord, mentre les urnes ens afavoreixin, les institucions catalanes no abandonaran la nostra llengua; el greu és l’abandó per part de la joventut catalana, dels nascuts o criats aquí i amb l’ensenyança garantida del català a les escoles.

Recordem: amb governs hostils a Catalunya, tant a França com a casa nostra, la llengua es va mantenir ferma per convicció dels habitants fins als anys cinquanta del segle passat a la Catalunya Nord, i fins al dos mil a la Catalunya sud. M’explicaré:

Catalunya Nord, anys cinquanta. Acabada la guerra mundial, democràcies acabades d’estrenar a tot Europa menys a Espanya i Portugal. El funcionariat francès, per ordre dels de dalt, diuen als catalans de França: mireu, amb aquesta llengua no aneu enlloc, sou la regió més pobra de França, el vostre destí és emigrar; molts van anar a la policia, com aquí va passar amb els andalusos. Amb aquesta llengua d’ignorants no anireu enlloc. L’església també va anar dient el mateix i a l’escola, si els agafaven parlant català, es traduïa en males notes o càstigs... I a finals del setanta, vaig anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, i quan cantàvem o fèiem algun acte cultural, les àvies traduïen per als seus nets el que dèiem en català, perquè ja no entenien la llengua. Va ser un procés de vint a trenta anys, i ara han de recomençar tornant a les bressoles a aprendre el català.

Em va produir tanta tristor, que vaig maleir el meu gran error, dels meus divuit anys, i en temps de Franco, de considerar esnob el castellà... Quasi que em sedueixen, si no fos perquè aquest cop em va ajudar el seny, a entendre el perquè de tot plegat.

Ara toca parlar de casa nostra, i posat que el català es va perdent des de l’any 2000 cap aquí, mireu quina picardia s’han inventat una bona part de la gent jove de casa nostra.

Diuen: nosaltres fem el mateix que vau fer vosaltres. En temps de Franco era obligatori el castellà i la vostra reacció va ser parlar català al pati. Ara és obligatori el català a les escoles i parlem castellà al defora. Acaben dient que el català no es perdrà, però em a la sensació que sense voluntat d’esmena.

És curiós, a França es va perdre el català en democràcia, i a la Catalunya de baix corre el perill de perdre’s també en democràcia. Curiós!!!

Sort que com que els valencians parlen una altra llengua, no perdran mai el català.

Aniré acabant de la mà de Frederic Porta, el bon periodista de Tarragona instal·lat a Barcelona: diu que el català no és majoritari a cap districte de Barcelona. A la meitat el seu ús no arriba ni a la quarta part, i en el cas de Nou Barris, no arriba ni a un paupèrrim cinc per cent.

Bé, sort que visc majoritàriament a Lilla-Montblanc, on el català encara es parla i mantinc el meu idioma, com diem en Porta i Nos, per allò d’evitar que es perdi en vida pròpia.

Així doncs, conscients que l’enemic porta segles intentant que perdem la llengua, ja que saben que és la forma de perdre la nostra identitat, perdoneu que m’adreci amb la ignota llengua dels aborígens.