n

el terme municipal de Canovelles (Vallès Oriental), en temps passats, va existir un santuari de molta devoció mariana, conegut com a Mare de Déu de Bellulla, que va deixar d’existir arran de les desamortitzacions religioses del segle XIX i avui és conegut amb el nom popular de Can Reculons o Torre Bellulla.

Cercant informació amb l’historiador de Santa Eulàlia de Ronçana —també del Vallès Oriental—, en Jaume Dantí, per saber la situació i l’existència d’aquest santuari, m’informà que havia estat situat dalt d’un turó del terme de Canovelles, i que no es podia veure ni visitar, perquè formava part d’una finca particular. L’església havia estat convertida per a usos familiars.

Cercant més dades, m’assabento que l’Ajuntament de Canovelles, amb data del mes de maig de 2021, va declarar —entre altres monuments del municipi— el santuari de Bellulla com a bé cultural d’interès local; aquest fet és important tenir-lo en consideració, perquè es va treure de l’oblit per a la memòria històrica de Canovelles un dels monuments més emblemàtics del món religiós catòlic, tant per al Vallès Oriental com per a tot Catalunya.

Després d’aquesta qualificació portada finalment a terme pel consistori canovellí, que es pot considerar important, queda per veure en el futur què pot passar a l’edifici del santuari si, per estar en mans privades, se’n respectarà l’estructura.

Per esbrinar una mica més l’origen d’aquest lloc, la documentació consultada ens parlava d’una primera capella datada del s. XIII, i que no seria fins al s. XV quan l’ordre dominicana es responsabilitzaria del santuari i en difondria el culte i la devoció a tot arreu. L’historiador de Canovelles Diego Sola ens fa saber que fa més de cinc-cents anys la Mare de Déu d’aquest lloc sagrat va esdevenir amb el temps una de les marededeus més estimades de Catalunya, que fou objecte de peregrinació dels catalans que acudien a l’advocació de la Verge Maria per sanar malalties vinculades amb la vista.

La desamortització de 1835 de Mendizábal, en plena revolució liberal, va suprimir la major part de convents i monestirs i exclaustrà els seus membres fins a arribar a la seva persecució i assassinat... Els seus béns immobles passaren a mans de l’Estat (“bienes nacionales”), que en va procedir a la venda i subhasta pública. Aquest fet —com és de suposar— va afectar també de ple el santuari de Bellulla, que va acabar amb el seu culte i esplendor.

Tots els béns d’aquest santuari també van ser venuts. Un rector de la parròquia de Sant Feliu de Canovelles d’aquella època va poder recuperar la imatge gòtica de la Mare de Déu, que més endavant es va perdre.

Els germans Vergós (els prestigiosos pintors que a l’entorn del 1500 guarniren Sant Esteve de Granollers amb un retaule que està exposat el MNAC) van treballar també per a Bellulla, hi pintaren una Crucifixió i dues taules de santa Llúcia i santa Àgata respectivament. Aquestes últimes es conserven actualment a l’Art Institute de Chicago, i la Crucifixió va anar a parar a mans particulars.

Durant la Guerra Civil, Bellulla va servir com a hospital per refugiats provinents d’Euskadi. El santuari va passar per mans de diferents propietaris. L’última casa dels actuals amos fou construïda posteriorment (1910) i adherida al santuari; és d’estil modernista amb elements arquitectònics de gran interès.

En unes imatges extretes d’un informatiu hi podem veure l’exterior de la façana de l’església del santuari, amb una portalada neoclàssica i, al costat, una estela blanca de ceràmica amb un filet negre adornant els voltants, on hi ha unes paraules escrites en castellà, amb lletres negres i en majúscula que diuen: “Santuario de Ntra. Sra. de Belluya Parroquia de San Felix de Canovellas”, i a sota una imatge amb terrissa acolorida de sant Domènec.