Sí, novembre, perquè encara hi som i a més no tinc cap article que comenci així, i per tant l’ordinador no m’ho ha prohibit, doncs ni al núvol ho he trobat.

Un tòpic: novembre, el mes dels morts, però nos no som de cementiris, a excepció de visitar-lo i passejar-hi turísticament parlant i quan toca o es considera.

Però els éssers estimats que ens falten els tinc ben presents sempre, per mitjà dels buquets florals que tinc repartits per les dues cases que habito i del record literari, a l’estil dels versos de Joan Vinyoli amb què es tancarà aquest article. Sí, ja sé que és Martí Pol qui s’emporta la fama com a poeta dels morts, però les excepcions també es poden tenir en compte.

El novembre d’enguany, políticament parlant s’anuncia que es pretén per part del PSOE, amb l’ajuda dels indepes que vulguin, derogar el delicte de sedició, que va servir per repartir per part del Tribunal Suprem, amb el Marxena i els seus boys, una pedregada de cent anys de presó entre els líders independentistes; ara ha fet tres anys.

Va ser sedició perquè amb el germà gran, la rebel·lia, no s’hi van atrevir, però els va servir, per portar-los a jutjar al Tribunal Suprem, i no al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que era on tocava processalment parlant.

A Europa tampoc es van atrevir a entregar Puigdemont i els seus boys, perquè a sedició ni la veien ni existeix als seus països.

Al final, si passa l’examen del Congrés de Diputats, quedarà nomes el germà petit, el delicte de desordre públic, al qual donaran “polvus pinus, que engreixen els tocinus” i el deixaran en desordre públic agreujat, i ja tindran la sedició de nou camuflada a disposició de fer-la servir si qui mana al Suprem o al Constitucional així ho considera.

La dreta que ve del franquisme colpista diu que la nostra simple desobediència, i sense violència, va ser un cop d’estat. No recorden que el seu cop d’estat consumat va costar un milió de morts. Quina barra històrica, i amb l’ajuda de les FET i les JONS, que en temps de Franco en deien Falange Española Tradicionalista i de las Juntas Ofensivas Nacionales Sindicalistas. Alça morena!

Bé, ara la constitució espanyola encara està en mans d’uns jutges majoritàriament conservadors, l’últim pòsit de la rama del franquisme, i són els encarregats que el seu esperit sigui rotundament unionista, i ens recorden que són fills, nets i rebesnets dels guanyadors del cop d’estat permanent de les dretes en els últims cents anys.

Repassem: als anys vint del segle passat, dictadura de Primo de Rivera, el pare de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, i així es va empalmar amb el cop d’estat, la guerra incivil de tres anys i la dictadura de quaranta anys de Franco. La transició democràtica la van tolerar i minimitzar sota la mirada i control de l’exèrcit franquista, i la refundació del Tribunal Constitucional, curull de jutges, grans i de la dreta conservadora, fa anys i panys domina el món de la justícia i la seva selecció i distribució.

Parlant de guerres, en dono una definició que vista a les xarxes m’ha cridat l’atenció. En una guerra els que manen envien gent jove a lluitar i a morir contra altres joves que ni es coneixen ni s’odien.

I qui els envia són gent gran, que sí que es coneixen molt i s’odien també molt, però ells sempre a la rereguarda i amb la fugida assegurada... excepte cas de força major, que es quan els fan xixines, com fan cada any a Montblanc per Sant Jordi amb el drac.

Ara tenim Ucraïna com a camp de proves d’armament, perquè Rússia també té vigent l’article 26, que diu que en un cas de compromís l’estat té atribucions per passar-se pels dallonses totes les lleis del país, i quan jo era jove es deia: “I el poble?”, i es contestava: “Al poble que el donin pel cul, o si més no que vagi a escoltar les conferencies de sant Vicenç de Paül”. Perdó pel de sant Vicenç, però és degut que Paül lliga amb cul.

I pel novembre fa anys que vaig de Lilla a Miramar. Abans era a peu, ara amb cotxe fins a peu d’església, i sempre recordo l’últim habitant fix a Miramar, que té uns versets, a la paret de l’església, que nos, que intento fer el mateix a Lilla, al mas i a l’altre costat de la carretera, els sento molt modestament com a propis. Mireu que bonic : “Joan Queralt Sanahuja 1894/1970. Home que ha estat el pont entre el passat i els segles. Últim fidel al cingle dels temps de sol i vent. Nosaltres, nou-estants, vençuts per tal exemple, deixem del seu record, elogi permanent”.

Bé, vaig a resseguir amb la mirada les ofrenes florals i rellegir amb el pensament els versos i recomanacions d’en Joan Vinyoli (1914-84) a El silenci dels morts:

“La terra cobra el delme. No parlem, però, dels morts. I fem-nos lentament, al pensament, que alguna cosa d’ells és molt prop.

Visquem-ne acompanyats, com si només ens departís una paret de fum, que priva sols de veure’ns. Llur silenci se’ns fa sensible, de vegades intensament, en un record.

No deixis de voltar-te, de les seves imatges. Cada dia posa’ls flors al costat, per si poguessin sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert, de llur manera d’ésser ?

Preservem les coses que van tocar, deixem-les allà on eren.