Com a mínim, el punt de trobada és un xic estrafolari. A Qatar, amb dades de 2017, la població era de 2.600.000 habitants, dels quals 313.000 són ciutadans del país i la immensa majoria restant, emigrants. Com Andorra però a lo bestia, i amb el subsol a arrebossar de líquids i gasos, que la mare Terra els deixa com ofrena. 

Els ciutadans de Qatar són dels més rics del món. Tenen la independència des de 1971, i l’últim “protectorat” va ser anglès, com correspon.

La FIFA li va concedir el mundial al 2010, i han fet enormes inversions, i cadascú hi dirà la seva envers el dèficit de drets humans.

Bé es podria escriure un llibre de pros i contres, però només es tracta d’un esport i crec que mereix que rodi la pilota, amb el desig que Qatar ens tracti bé a tots els que ens agradi la bimba i avancin en democràcia, aprofitant que ja són rics.

Hi ha qui diu que serà el mundial dels covards, perquè ningú s’atrevirà a denunciar el poc respecte als drets humans dels que manen el país. No obstant, rics a matar i volent dedicar-se al negoci del turisme i a fomentar trobades i esdeveniments internacionals com el present, vull pensar que s’hi fixaran, i que els resultats finals tindran més de positiu que de negatiu.

Ara bé, les dones musulmanes també haurien de posar el seu granet d’arena, com han fet a Occident.

 Parlant d’Occident, a Espanya, fins a la mort del dictador Franco, i passats uns anys, el codi civil deia en el seu article 58 que “la dona obeirà el marit, i que el marit protegirà la dona”. I a més al codi mercantil s’hi deia que la dona que es volgués dedicar al comerç havia de demanar permís al marit, que s’atorgava notarialment, i nos, com a jove advocat de finals del seixanta i gran part de la dècada dels setanta, vaig intervenir professionalment en el redactat i firma d’aquests documents. Sí, lo de dura lex, sed lex. 

Però s’ha d’aconseguir anar-li donant el tomb, com s’està fent a una bona part del món. I les dones qatarianes,tindran de trobar-li gust a ser importants per elles mateixes. Recordo que la professió majoritària de les dones a Catalunya, als anys seixanta, era el que constava al seu carnet de identitat: S. L., que vol dir “sus labores”. Doncs, pit i amunt, per no dir altres coses.

Ja sabem que a la FIFA li han comprat drets i voluntats, suborns i tripijocs per blanquejar una nació emergent, on les dones tenen de demanar permís als mascles fins per expressar una opinió en públic.

El primer mundial de futbol va ser el 1930, a Uruguai, i amb tretze equips.

S’ha celebrat cada quatre anys amb les dues úniques baixes de 1942, guerra mundial...li tocava el mundial a Alemanya!, i el 1946, quan encara s’estaven recuperant del ensurt. 

Al del 1954, a Suïssa, ja hi va entrar per primera vegada una incipient televisió.

El 1966 es va celebrar a Anglaterra, i nos aquell estiu estava a Castillejos, fent milícies universitàries, i a la dita “plaça d’armes”, van posar una bateria de cinc o sis televisors, i el parell de milers de persones que fèiem el soldat, sèiem al terra, i quan entrava la boira, quasi cada dia, doncs Castillejos està situat entre la Mussara i l’Arbolí, dèiem: “Mira, com que estan jugant a Anglaterra, ho podem veure amb boira inclosa.” 

Va guanyar Anglaterra, l’amfitriona, cosa que no passarà aquest any amb l Qatar.

El 1990 el va organitzar Itàlia i vaig anar a la final de Roma el dia 8 de juliol. Alemanya Occidental 1 - Argentina 0. Vaig entendre, junt amb l’amic que m’hi va portar, l’embalum de tot plegat i l’imperi de la FIFA, quasi amb tractament de caps d’estat.

El 2010, a Sud-àfrica, amb el Waka-waka de la Shakira i el Piqué i la glòria per a la Roja, que va quedar campiona del món: Països Baixos 0 - Espanya 1.

El 2018, l’últim mundial, a Rússia. França 4 - Croàcia 2, i s’estrena el VAR.

El del 2026 està concedit al Canadà, als EUA i a Mèxic, tots alhora.

Ara és el torn de Qatar. Blatter, excap de la FIFA, ha dit públicament que se’n penedeix, de la decisió d’atorgar el mundial del 2022 al país del golf Pèrsic.

I el cap actual, Gianni Infantino, diu que tot anirà bé i que Occident és molt hipòcrita, de fer-nos sentir bruts, com còmplices passius d’una conxorxa.

Qatar no té problemes amb el diner. En deu anys ha construït sis estadis i remodelat dos més, i a tot luxe i amb aire condicionat per combatre els 50 graus Celsius de l’estiu i els 30/35 d’ara al novembre. A més a més, no tenen cap tradició futbolística.

 Els obrers, en règim de semiesclavitud, se’ls han mort per centenars, per dir xifres benvolents; eren gent de Bangladesh, Índia, Nepal...

Recordem que per al mundial de Brasil del  2014, també van morir molts treballadors. Recordem que la dictadura argentina de Videla, de 1976 al 1983, va presidir el mundial de 1978, i es va obrir la porta a la premsa internacional i van remoure el moviment de les “madres de la plaza de Mayo”, que van començar a ser escoltades.

L’últim mundial, el de 2018, a Rússia només li ha servit per envair Ucraïna?

 Esperem i confiem que el mundial de Qatar sigui més reeixit quant a defensa dels drets humans fonamentals, que al seu dia va aprovar l’ONU.

De moment, amb el coach Luis Enrique, exjugador i entrenador molt exitós del Barça, casat amb la catalana Cullell i instal·lat a Barcelona, i amb l’ajuda dels catalans Olmo, de Terrassa, que juga al Leipzig alemany; Jordi Alba, “el motoret” d’Hospitalet; Busquets, de ciutat Badia; Eric Garcia de Martorell, Keita Blade de Barcelona, i Pedri, Ansufati, Gavi i el valencià Ferran Torres, també jugadors del Barça. El Ferran Torres que es va estrenar amb dos gols, és el nuvi de Sira, filla de l'entrenador.

De moment deia; Espanya ha començat guanyant per set a zero a la selecció espàrring de Costa Rica. A mi no em sap greu ni em fa vergonya, perquè encara que arribin a la final, seguiré sent dels del dret a decidir; i si al veí li van bé les coses, esportives, encara que sigui amb la nostra ajuda, doncs millor.

I ara diumenge, abans de l'Espanya-Alemanya, envio l’article a la Nova Conca, i la vida, inclòs el mundial de futbol, seguiran el seu curs.