Eren les quatre i poc més de la matinada, farem un cafè, i dintre de poc sortirem de casa a trobar uns quants rovellons amb l’amic Antoni a la zona de Cantavella i de Fontanet. El dia sortia clar i estelat, i després de dues hores i escaig de carretera, vàrem parar en un entrador d’aquella zona, espai tutelat per l’Ajuntament, i amb l’obligació de treure la corresponent autorització de recollida micològica.

Ja ubicats, prenem la decisió d’emprendre la direcció frontal de la carretera i seguir caminant en zig-zag i després tombar una estona, sobre les onze a esmorzar al cotxe i comentar com anava la recollida.

No era espectacular la recollida com altres vegades, més aviat minsa, i alguns ja passats o podrits i també molts de secs, com de suro, degut a la poca humitat de l’aire i el fred que durant la nit fa en aquelles contrades.

De mica en mica s’anava omplint el cistell, amb un gran percentatge de rovellons. Els que no eren de bon veure els deixàvem al mateix lloc. El cert és que en un moment determinat, mentre gires a la dreta, després a l’esquerra, ara una mica més ací i un xic més enllà, veus més possibilitats de trobar-ne. Després puges més amunt i mires sota aquells coscons, després baixes aquella obaga de pins joves, i a la fi, veus que has d’anar tornant a la carretera, perquè és l’hora que has quedat per fer una pausa.

Després arriba el dilema, agafo pel camí o a la dreta tot recte, o reculo per aquell bosc, sense saber en quin lloc em trobo. Segons la intuïció, tires per on millor creus per arribar a la carretera, i camines i camines i notes que no hi ha la carretera, que estàs lluny de tot el que s’assembla al que tu coneixes. No tens cap punt de referencia, pins i pins, algun ramat de vaques que tampoc saben el que fan allí ni on són, res, perdut enmig d’un pinar grandiós i quilomètric, sense cobertura de cap classe, ni mòbil ni Whats, ni walki anant amb el company, què faig? Pujo a un turonet que tenia proper, i amb poc senyal truco al 122, demanant les coordenades i envio per Whats la ubicació. Mentrestant un cel net i estrellat esdevé gris, bufa i un airet fred i unes gotes d’aigua-neu van caient a sobre meu, i jo, sense poder moure’m per no perdre la cobertura que tenia, ja que si em truquen no trobaran el punt on estava. Més tard em truquen i diuen que enviï fotos del lloc on soc, ja no tenen clar la zona on és. Per acabar d’arrodonir el matí, la patrulla de “salvament”,punxa una roda del tot terreny i s’endarrereix el “rescat”. Malgrat tot, sobre quarts de tres de la tarda sento una sirena propera, i al poc veig el cotxe de la Guàrdia Civil proper al turó on jo estava.

Al cap de poca estona arriben a la carretera on jo era. L’angoixa que tenia era que el company havia sortit a buscar-me, i a les últimes trucades del walki, em deia que havia sortit a veure si em veia, i que ell també s’havia perdut i no sabia en quin lloc era. Per sort, va agafar el rastre d’una tanca agrícola i va tindre sort en arribar al vehicle.

A la fi tot va acabar bé, menys els rovellons, que no tenien la qualitat ni la frescor desitjada. El bosc t’ensenya cada dia coses noves, que el temps pot variar en minuts, que una petita motxilla va bé, encara que sigui una andròmina que contingui aigua, llumins, i segons època, impermeable o roba d’abric... Un apunt a fer; quan diem o diuen “Teruel también existe” ho diem amb coneixement de causa, ja que tota aquella part està allunyada del món actual, quasi sense comunicacions, ni per ferrocarril ni per les noves tecnologies, ja que no tenen antenes, ni repetidors, i amb prou feines carretera; serà que no val la pena, pels pocs habitants que hi ha, però a tots ens agrada tastar una bona carn del país i agafar el més pur oxigen. Res més, vull agrair des d’aquestes pàgines al 112 i a la Guàrdia Civil la labor que varen fer. Gràcies de veritat.