Quan escric, si puc, m’agrada seguir el pas del temps i que el dit, estigui en relació amb coses que estan passant.

Ara de nou el pont de la Immaculada, que enguany es perfecte per desaparèixer deu dies qui pugui, i nos, que s’ha aprofitat diverses vegades d’aquesta situació, enguany no es mou del terreny.

Però repassant el llibre-dietari que vaig fer el 2019, desgranarem part del fet i pensat i escrit aquells dies, de només fa tres anys: “Dia de la Constitució dels espanyols, que ens obliguen a fer festa, però com els de Media Market, tampoc som tontos i ens n’anem de minipont a Barna, a ca els amics, com l’any passat i altres vegades. Fa dos anys no, que vam anar a Brussel·les, a la vibrant i emocionant “mani catalana” entorn de Puigdemont, el nostre president, i vam visitar el nen que pixa.

I amb tren a Barna. Dinem a La Paradeta, un original self-service de peix i marisc que hi ha al carrer Aragó, ja visitat en altres ocasions. Em quedo amb les tallarines.

Becaina al carrer València, i llarg passeig per plaça Catedral, fira de Sta. Llúcia, barri Gòtic, plaça Sant Jaume i l’esperpèntic pessebre de l’alcaldessa Colau.

Plaça del Pi. Abans hi havia el Makoki, la tenda cannàbica de difusió més important de la fi del segle passat. Hi havia un equip jurídic, del qual vaig formar part com a jurista de les terres del sud, per fer el seguiment de la jurisprudència cannabàcia. Nos, tot orgullós, vaig poder portar-la, la primera sentència absolutòria que es va produir a Catalunya, en vaig ser l’advocat, en el sentit que dotze plantes, grosses i maques, de les que es poden criar al Delta, es va considerar que podrien ser per a consum, i no forçosament per a venda, si no es podia demostrar aquesta activitat. Resultat: absolució. Era l’any 2000.

Vam poder fer entendre a la justícia que el cultiu era anual, i 12 plantes són una per mes, i que el cultivador i la seva dona consumien, i això vol dir un mínim d’un gram diari per cap, i per 365 dies acaben sent...

Per al món cannàbic va ser un gran èxit, aquest cas que vaig defensar, i es va introduir per les xarxes socials, que just s’estaven iniciant. Però va ser de curta durada, perquè ara els mileuristes que viuen de vendre als macros en cultiven tot l’any amb bombetes i calefacció i l’aigua de pisos i naus industrials, i a més furten la llum i l’aigua, i l’autocultiu per a l’autoconsum ha quedat molt diluït... A excepció de molts cannàbics de bona fe i del meu, que ja té una antiguitat de quaranta anys. Toca Perón.

Ara el centre cannàbic esmentat s’ha convertit en una luxosa botiga de canvi de moneda, i té un anunci que diu que s’admeten bitllets de 500 euros.

De tornada pugem a contemplar el mar des del terrat de l’edifici dels amics. Desconeixia que des de el carrer València es pogués veure el mar. Es veu que de molts terrats de les cases de l’Eixample aquest fenomen és possible.

Queda lluny, el record de la meva àvia pagesa del Morell, que deia que de joveneta va veure a Barcelona passar un carro amb un ruquet tot carregat de figues, i la que el menava anava cridant pels carrers: “De coll de dama, noies, compreeeeeu figues!”. Ara és el mateix però sense ruc ni carro, amb cotxes i furgons.

Sopem anxoves, camembert, figues i nous... Pa amb nous, com la senyora de Tous.

La meva mare, que va fer el batxiller en temps de la República, tenia un llibre que es deia Terra i ànima. S’hi explica que era una senyora molt rica, que va llançar la seva fortuna menjant del més car i capritxós. A la fi, va acabar demanant caritat i en una masia li van donar pa i nous. Ho va trobar tan suculent que diuen que va exclamar: “Si hagués sabut com de bo que era el pa amb nous, encara fora avui la senyora de Tous.”

Xerrameca, arriba l’hora del maiet, i el nen se’n va a dormir, són les 0.30 pm, dues hores més tard de l’habitual.

Migdia, amb metro carrer Pelai. Bec aigua de la font de Canaletes, comprem en una tenda on ens porta l’amic, gran barceloní, i molts anys ciutadà del món; un ukelele pels Reis de la neta, la que toca el violí.

Passem pel Macba, torno a avorrir el que pengen del gran artista Tàpies.

Dinem al Clot, en un bar del carrer concili de Trento, que porta un fill de l’amic. Hi fan tapes de les que ens agraden, tripa i cap i pota junts. Ous trencats, caragols amb tocino, sardina fumada, formatges, un roncal dels que et poden deixar KO, i un vi que no vam aclarir si era de Rueda o de la Terra Alta.

Li vam recordar al fill de l’amic que tal dia com avui, de fa 19 anys, estàvem junts a Amsterdam, i ens va donar consells perquè “els ensumadors” oficials de l’hotel no detectessin l’olor de la maria, que no era d’un coffee shop dels molts que hi ha a la ciutat, sinó nostra, de la Conca de Barberà, que era gratis.

De 8 a 9 del vespre, al gimnàs del carrer Bruch, on van els amics a diari. Sauna, piscina, jacuzzi i a sopar a casa.

Els amics, ara han decidit no tenir televisió. Fa uns anys, van fer el mateix amb els cotxes. Per l’Ipad, puc seguir el Barça-Mallorca. 5-2. Messi, un altre hat-trick, el 35è de la seva carrera esportiva. Impressionant, i Suárez va fer un gol de coça, d’esquena, com si fos una mula ben entrenada.

Sopem llenguado fresc i acabat de congelar, que queda magnífic de gust i textura. I tornem al pa amb nous, com la senyora de Tous, figues seques i mandarines.”

Només resta dir que el 2020, tots tancats per pandèmia, i que l’any passat l’amic de tants anys i tantes trobades lúdiques ens va deixar, i només queda recordar que l’amic ha sigut lúcid, lúdic i tendre. Petonets.