Quan parlem de despropòsits ens referim a fets o paraules que estan fora de lloc, és a dir, fora de sentit o context, fins i tot dins la història, que seria el cas que ens ocupa; fet que afecta qualsevol explicació d’aquesta ciència de manera objectiva per a l’opinió publica. El despropòsit en aquesta disciplina s’utilitza amb l’intent de desprestigiar el contingut del contrari, més que fer una anàlisi històrica del concepte com correspondria. 

Amb l’intent de clarificar el tema expressat, poso de manifest algunes idees. L’historiador Josep Miralles Climent (Castelló de la Plana), autor de diversos treballs i llibres sobre carlisme, evidenciava que hi ha un corrent que es manifesta dins la recerca històrica i que avala la tesi que el carlisme i absolutisme han estat sinònims en els conflictes civils i militars del segle XIX. 

Aquesta visió, com s’ha pogut observar per un seguit d’historiadors, es demostra errònia i, tal com diu Miralles en el seu treball sobre Carlisme i absolutisme, respon a una historiografia interessada feta pels vencedors, per tal de desprestigiar la història del contrari tractant-lo de retrògrada, que en seria la causa.

Què entén el nostre autor per absolutisme? Un moviment que defensava el dret diví del rei, la seva potestat de governar sol, mantingut per una aristocràcia que avantposava els interessos del monarca als del poble, mentre que el primer carlisme acollia aleshores la defensa dels seus furs, costums, religió i d’unes llibertats bàsiques que fugien de la implementació d’un nou règim capitalista i burgès. 

David Algarra, en el seu llibre El Comú català. La història dels que no surten a la història, ens recorda que “l’absolutisme fou una filosofia política que propugnava que la monarquia havia de tenir un poder absolut. En les Espanyes de la monarquia absoluta la realitat no era tal, perquè el poder estava fragmentat i descentralitzat en diversos senyorius i jurisdiccions on el rei no tenia poder absolut” (Algarra, 2015, p. 188).

El carlisme que tenia el suport de l’anomenat Carles V, que pretenia ser rei de les Espanyes, i es va veure deposat per la seva neboda Isabel II, acollia en el seu projecte la defensa d’una monarquia tradicional i confessional, anterior a l’absolutista, que abraçava la defensa dels furs, de les llibertats o constitucions, segons territori històric. Com deia Marx, amb data de 1854, era un model en què les llibertats medievals s’avantposaven a l’absolutisme.

Carles Feliu (1923-2008), advocat, historiador i ideòleg de la confederació carlina, en el seu llibret Drets històrics, constitucions i llibertats, ens diu que el carlisme emprava la concepció pactista històrica del que fou la monarquia de la Corona d’Aragó, on el rei quan conqueria reialmes creava parlaments, i els monarques per ser sobirans dels territoris conquerits havien de jurar de respectar i complir els Furs o Constitucions i llibertats (el que s’entén com a Drets Històrics).

L’historiador Federico Suárez (1917-2005) posava en relleu que, durant el regnat de Ferran VII, hi havia tres posicions polítiques definides: la dels conservadors (absolutistes), la dels innovadors o liberals i la dels renovadors i reialistes; aquests últims eren els que serien els carlins. Josep Carles Clemente, periodista i historiador (1935-2018), aquesta divisió que fa Suárez l’atribueix només al carlisme, que feia la defensa del foralisme, contrari al centralisme liberal.

Carles V, amb data del 7 de setembre de 1834, va emetre un decret confirmant els furs de Biscaia. Més endavant ho faria per a Navarra, Àlaba i Guipúscoa. Un altre factor a considerar d’aquest pretendent carlí des d’un visió avantguardista que defuig totalment l’absolutisme, referent a aquest territoris —en aquesta etapa de què estem parlant—, exposava el seu interès de fomentar les demandes referides del poble a la recuperació de la seva indústria.

En la guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849), els carlins van rebre el suport tant dels liberals progressistes com dels republicans federals. L’últim llibre de l’historiador català Lluís Ferran Toledano, La Catalunya dels furs carlins (2022), entre les moltes aportacions que hi fa, se’n desprèn una idea que ens porta a pensar que els postulats socials, forals i econòmics dels carlins, pel que fa a la darrera carlinada (1872-1875), eren semblants als dels republicans federals. Les dues úniques coses que diferenciaven aquests dos grups eren que els carlins eren confessionals i tenien un rei com a garant dels seus Drets Històrics, mentre que els republicans eren laics i concebien una república federal com a forma de govern.