Un programa de Marc Ribas a TV3. Aquesta vegada, era buscar el millor restaurant de calçotades a Madrid.

A un servidor, que ha nascut entre les redoltes o sarments per fer els calçots, li omple de tristor que una menja tan vallenca es prostitueixi d’una manera tan degenerada a favor d’un programa que ensenya, en aquest cas, la part mes roïna del que és fer un programa per omplir un espai de TV.

El calçots es tenen de coure amb redoltes/sarments de la poda de l’any anterior, no d’altres llenyes ni carbons, ja que aquesta fusta fa el fum propici per empestar la liliàcia, i fa el foc viu i potent per cremar les capes exteriors de la ceba i que quedin les interiors cuites amb la mateixa aigua que porta dins la tija; i és molt important no tallar les arrels, sí treure’n la terra o fang, perquè així no es perd l’aigua de l’interior i això fa que es cogui amb la calor que li donen el foc i les brases de la cuita.

És important fer reposar els calçots una vegada trets de la graella,i agrupar-los en manats, perquè la calor conjunta acabi de coure’ls.

Un estri important per portar el calçots a taula és la teula vella de les teulades, perquè es refractària, i perquè la seva forma allargada és la idònia per aposentar-hi els calçots una vegada cuits.

Qui pot fer això al centre de Madrid? Petits focs sense brases a les cuines ciutadanes els fan un petó, poca cosa més.

Per respectar la tradició i la cultura gastronòmica d’un poble no tot és vàlid.