La dreta fa cent anys que mana a Espanya, ja ho anem explicant; va començar el 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera, per simplificar, perquè ve d’abans; i encara que la dictadura es va començar a acabar el 1976... encara resta un fons d’armari fatxa a les sales de togues del país.

Després dels 40 anys de franquisme, al 82 i amb la Constitució, diuen culminar la transició cap a la democràcia. Transició sense ruptura... i els que van perdre la guerra s’hi han conformat.

Les urnes han servit per al legislatiu; han servit per a l’executiu, en funció de les majories parlamentàries, però no han servit per a la justícia.

Quaranta anys de tribunals franquistes i control de les oposicions al seu gust, i difícilment s’hi colen cervells esquerrans, o nacionalistes que no siguin només d’Espanya... Encara que se’ls poden radicalitzar, ja dins. Però tot ben apamat.

I per això s’ha arribat al desgavell que el Suprem ha tingut més pressa que els tribunals europeus a l’hora d’empresonar, i postsentència, s’ha hagut d’arribar a l’extrem de derogar la sedició i probablement la malversació, que no sigui corrupció, pe donar a aquests togats una lliçó del que vol la majoria.

I toca seguir fent un pols conta el dogma inventat pels governs d’Espanya, que és la unitat nacional. Molts som uns descreguts tant del dogma polític com del religiós.

Dogma: doctrina sostinguda per la religió o organització política que no admet rèplica. Motiu: utilitat pràctica i control de comunitats humanes.

Per a qui té el poder són veritats indiscutibles... I com més autarquia i més dictadura, més indiscutible és la seva veritat.

Ara que Serrat diria que a la nostra edat l’esperança comença a estar seca, és divertit, trist però divertit, comprovar com es torna al túnel del temps, i repetim les mateixes històries, guerres, religions... I anem a la lluna, però som incapaços d’avançar cap a un dret més natural, ara que parlem de climatologia, d’ecologia i dels drets dels animals, però ens seguim matant com a tals.

Perquè s’acabi aquesta mala fama que tenen els jutges, el mateix Consell General del Poder Judicial hauria de començar per donar total transparència a la captació, selecció, oposició i formació de nous jutges, i ensumar les procedències genètiques i buscar la màxima intel·ligència i la mínima tendència política, i si es comença a fer això, d’aquí a quinze o vint anys es començarà a notar la democràcia en el si de la justícia.

I a Catalunya, casa nostra, feina rai, perquè a la sanitat, policia i probablement mobilitat ens deixaran posar-hi cullerada, però la justícia forma part, amb la monarquia i l’exèrcit, de les tres vaques sagrades que conformen la clau de volta de la seva identitat nacional.

I la seva identitat nacional és el que s’hauria de combatre. Com?

 Doncs anant contra o negant la nació espanyola, que és un invent de les dretes de cent anys cap aquí. Però això incomprensiblement no es treballa per part dels nostres polítics.

A les Espanyes, que porten segles perdent-ho tot, només els queden les perifèries, i el pinyol dur de l’Estat s’ha tornat molt dolent. Són com la policia de la moral de la seva nacionalitat, i mira que ja són tot un estat; doncs no en tenen prou.

 Han descobert que els indepes parlem de la nostra nació, i ells diuen que a més de l’Estat, també tenim la nacionalitat comuna, i han inventat el carnet d’identitat... nacional, la policia... nacional, les carreteres... nacionals, la llengua... nacional, etc. i no parlen d’estatals, que és el que toca, sinó perversament de nacionals, i a l’hora de donar explicacions fan com l’emèrit: Explicacions!... de què?

 Nosaltres no tenim estat, però tenim nació, i Espanya té estat però no en té prou i també vol nació.

 Si les perifèries comandades per bascos i catalans tinguessin les idees clares, Espanya a casa nostra no hi intervindria com a nació, perquè ja tenim la nostra i això és el que haurien de veure clar els polítics del 52%, que es passen el dia barallant-se.

 Hauríem de recordar el que ja sabem: que som una nació, i tenim la nostra nacionalitat, per la identitat personal, per la policia, per la mobilitat; les carreteres, aeroports, ports, per l’obra pública, per la sanitat... i quasi que ja en tenim prou, perquè no crec que s’hagi de pensar en un exèrcit, perquè el matar no forma part del nostre “ADN”. 

Ara s’hauria de derivar cap a la nació, que això no ens ho poden discutir... i buscar fórmules d’independència, prèvia consolidació de la nostra nacionalitat catalana, i creure en la nostra nació i buscar fórmules, incloent-hi si cal la de confederació amb l’Estat.

Bé, avui es podria dir o pensar que això es política- ficció, no ho sé, però conseqüents amb el fet que som una nació, que es ratifiqui i s’honori per l’Estat, i si ens entenem mínimament, com que Espanya fa segles que va perdent, és més difícil de negar la nostra identitat nacional, perquè ja es diu a la Constitució, parlant de les nacionalitats.

Però fins aquí pot arribar només aquest articulista. Els polítics són els que haurien d’obrir camí. Ara bé, em queda el dubte de si saben ells per què es barallen i lluiten entre si, o ja ho saben tot i no ho volen dir.