Un filòsof deia que els humans solen cometre un error bàsic que els porta a creure que com més es té més es val. Aquesta situació sorgeix en l’individu que se sent feble; pel fet de viure en un món hostil se sent indefens, i per vèncer aquesta indefensió opta per començar a abassegar béns materials. Així arriba a fer-se la il·lusió que, amb aquesta manera de fer, podrà viure tranquil, que pel sol fet de tenir, creu que serà respectat i reconegut.

Aquesta manera d’actuar és errònia, perquè res té a veure amb ser persona el fet de tenir o posseir, perquè ser persona comporta la capacitat i la sensibilitat tant d’estimar com de donar. Però sol passar que l’instint de conservació és el més fort dels impulsos vitals que posseeix l’ésser humà, que fa que el confongui amb l’instint de possessió. 

Sembla que l’home, quan més humà és, no hauria de distreure’s amb aquests equívocs. Però passa que la seva feblesa el porta a optar per acumular el que sigui, i passa que, per tal de superar una suposada por de ser aniquilat, opta de primeres a recórrer com a recurs fàcil a la força.

Si mirem la història dels grans imperis i de les seves colonitzacions, això respon entre altres factors a aquesta idea de fons. Només cal analitzar la guerra d’Ucraïna..

La força, qui la fa servir, prioritza el regne de tenir, acumular, posseir, sotmetre. Estem capficats per la por de perdre el que tenim, de no ser reconeguts, por de desaparèixer en el terbolí de les violències en la lluita per la vida. Hom s’hi troba submergit. Una por que es vol justificar de manera constant, però en el fons de tot de la qual es troba amagada la seva feblesa, que és causa de tot plegat.

En aquest cas l’objectiu de la vida s’ha convertit a prendre a l’altre el que té. Val, qui té? Val més qui més té? Fins al punt d’identificar el gruix d’un individu —la seva glòria— a partir del seu pes en or, paradisos fiscals, petroli, gas, armes, medalles, imperis...

Ens recorden l’anècdota d’un aprenent de monjo, a qui un dia el mestre se li acosta i li diu:

—Per què insistiu tant en la pobresa?

Per tota contesta el mestre li mostra la seva biblioteca. El novici era afectat de llegir. I li donà permís perquè s’emportés tots els llibres que volgués.

Quan en tingué els braços i les mans plens, el mestre li feu:

—Ara, fes-me una abraçada.

Evidentment no pogué.

O els llibres o l’abraçada, queda clar, en aquesta situació, que no valem pel que tenim, sinó pel que fem i com ho fem. La vida és relació, intercanvi amb el medi, amb els altres. La vida dels éssers humans és capaç de superar les barreres —si s’ho proposa— i els obstacles. Cercar el tu que permet el diàleg fecund amb l’estima. Per això la vida humana és vida en tot el sentit del mot. Els humanistes cristians parlen de do; paraula que equival a gràcia, regal gratuït que no es pot comprar de cap de les maneres.

Valem pel que som capaços de donar; no per una altra cosa. Fem la vida amb un do, una gràcia, una gratuïtat constant. Donar el que tenim, el que valem, el nostre temps, el que sabem. Donar-se a si mateix, aleshores és quan es té vida, s’és vida. Aleshores és l’acció que ens acosta als altres, és l’acte de compartir, no el de tenir. I de fet si mirem o llegim el missatge de cada any del Nadal es fonamenta en l’ésser, no en el tenir per tenir.

Bon Nadal.