Segons miris un de més i també un de menys, un darrere l’altra van passant. I a vegades dino o sopo fora de casa, en alguns dels restaurants d’èxit del moment. A mi m’agraden quasi totes les cuines, tant regionals con foranes, i recordo amb certa nostàlgia aquest batibull de feina, aquesta desesperació per dinar, aquesta hora punta en què s’ajunten la gana i les ganes de menjar, i amb la fam, i és una sensació nostàlgica en el fons, ja que jo he viscut durant més de quaranta anys aquesta sensació: els nervis del servei, el tindre-ho tot preparat i també controlat, que res falti en la teva oferta, el rebost, el celler, la carta diària, els suggeriments, les postres i vins, i per als àpats, tota una amalgama de gustos i flaires emmagatzemats en una “carta” en què has d’endevinar el més suggeridors per al gust d’un mateix i dels clients.

A mi, ara, després de suar en les meves carns tot el que comporta servir quasi dos mil serveis en un cap de setmana, valoro aquests professionals que a cop de geni i de ganes suren en els dies mes caòtics de feina, per damunt de nervis i de prensions de la demanda.

Com he dit, aquesta sensació la porto dins, i em poso en aquest context de feina, imaginant-me que soc jo el responsable d’aquest esdeveniment diari, pensant el que faria i com ho faria, i què diria al personal perquè cada pas fos efectiu i tingués la màxima ressonància en la labor de cada àpat.