A la volguda i buscada columna setmanal, que enguany no ha faltat ni un sol cop, avui li donarem forma de Nadala.

La juguesca és que ara vindran cinc nadales, de les moltes que podríem triar i remenar, i si voleu seguir buscant, sempre us queda el Sr. Google, que us n’oferirà tastets molt superiors i diversos que les enciclopèdies de la meva primera joventut.

‘ELS NÚVOLS DE NADAL’, de Joan Maragall

Els núvols de Nadal no sé què tenen que són manyacs, no posen gens de malícia al cel:

Pel blau puríssim dolçament s’estenen, a la llum de la posta suaus s’encenen, i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres, veure entre núvols els estels brillar...

Quan me vulgueu donar més alegria, parleu-me dels Nadals ennuvolats, i em veureu com infant que somnia, que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.

‘NADALA’, d’Àngel Guimerà

Jo vull la taula parada, com els temps en què era nin.

A prop de la llar fumosa, i amb el sostre revellit.

Guarniu la taula ben llarga, que hi càpiguen grans i xics,

traieu la vaixella fina, les estovalles de lli.

Ompliu els pitxers de roses, com en temps que era feliç.

Poseu en el cap de taula la cadira del padrí,

en altre cap la del pare, i la de la mare al mig.

A vora d’ella la trona de mon germanet petit,

Jo m’asseuré a l’altra banda, com en temps que van fugir...

‘NADAL’, de Papasseit

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca,

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza,

I els altres que l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa a la cuina, prop del braser que crema,

Amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

I ells recullen les plomes, i ja enyoren demà.

Demà, posats a taula, oblidarem els pobres, i tan pobres com som!

Jesús ja serà nat,

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres,

I després de mirar-nos arrencarà a plorar.

‘EL TIÓ’, de Joana Raspall

Amb el tronc més gruixut que hem trobat, ja tenim preparat el tió.

L’hem tapat amb la vella flassada, que cada any ens el guarda del fred.

Li hem posat un pot d’aigua, una poma vermella, i crostons de pa sec.

Ve del bosc, deu tenir set i gana, però ara aquí, com que està calentó,

ben menjat i tranquil es prepara, per quan tots cridem: Caga, tió!

El tió sap que som criatures, i esperem treure’n llaminadures,

i li peguem sens voler fer-li mal.

Ell també trapasser, barrejat amb torro, a vegades ens caga carbó.

I l’últim és de Josep Maria Gatell, poeta de quilòmetre zero: ‘NADAL 22’

A tots els que ompliu els meus somnis, moltes felicitats.

Un desig emmarcat per les llums de colors, els cants de joia, els àpats especials i els estels de cua llarga.

Pessebres i arbres engalanats, tot junt i plegat.

Les festes de Nadal, un espai de temps, que fa un parèntesi en la vida, sobresurt l’amistat i els bons desitjos.

És un somni, i Nadal també és un somni, que dura uns dies solament. Llàstima!

Que sigueu feliços. 

Petonets!