La majoria de gent que usa internet sap que quan es rep un mail entra una mena de frenesí per contestar-lo, cosa que normalment es fa precipitadament i de vegades si es deixa a la bústia “per a l’endemà” desapareix sense saber com ha estat. Aleshores els internautes es fan conscients que s’han de contestar de seguida.

Així ho vam convenir amb aquell matrimoni que ens va explicar la jocosa anècdota que narrem, proposant-la com una víctima de la nova tecnologia. 

Es tracta d’un matrimoni català adinerat que va visitar el País de Ho, va comptar el marit amb profusió de detalls.

Resulta que el citat matrimoni va decidir fer un viatge per la Gran Bretanya en un periple que va durar un mes, motiu pel qual podien perdre el temps en zones i ciutats que els mereixés l’atenció. En la ruta es van deixar per als últims dies el País de Gales, on es van quedar enamorats d’aquells camps de boscos, de planures de prats verds amb vaques pasturant-hi. Fent excursions per aquells meravellosos prats de relax van arribar una tarda a una turó que era coronat per una petita caseta molt coquetona i aparentment confortable. Un veritable capritx en el dir de l’esposa.

Tant els va agradar que en arribar a la tavern del poble preguntaren a una concurrència d’homes vigorosos de qui era aquella caseta, que pensaven llogar-la el proper estiu. 

Aquella tumultuosa gent els van informar a viva veu que el seu propietari era el pastor de l’església anglicana, situada en el poble que es veia des el turó. Al dia següent s’arribaren al lloc per posar-se en contacte amb el pastor, al qual, veient aquell matrimoni tan moderat i tan ben vestit, li va encantar ensenyar-los l’habitatge i si els convenia, llogar-los-hi.

Els va obrir la casa, que recorregueren de dalt a baix. A la dona li va semblar que era una casa d’aquelles que pinten els artistes de la Blancaneu. Tota ella de proporcions minses però prou còmoda. Finestres de quarterons romboidals amb vidres de colors salvaguardats pels porticons de fusta marró amb el detallet del cor buidat per donar entrada la llum; el sòl i sostres de fusta, cuina amb rajoletes pintades amb miniatures; cortines de quadrets, i fins i tot gerros disposats per les estances pintades amb flors artificials de tots colors. Una veritable monada, en el dir de l’esposa. Així que decidiren llogar-la i així ho feren saber al pastor, que estant-hi conforme els acceptà. 

Pocs dies més tard agafaren l’avió cap a casa. Durant els dies següents tot eren comentaris i projectes, incloent-hi la perspectiva de comprar-la. De cop i volta a la dona li va entrar una inquietud: “I el vàter? Vas veure el lavabo?”, li preguntà al marit. “Jo no recordo...”.

L’home: “Doncs no, no hi vaig reparar. Bé, haurem de fer indagacions. No és qüestió de servir-nos dels prats de les vaques per a les nostres coses; et sembla?”.

I com que la impaciència els vencia decidiren enviar-li un mail al pastor. “Com el podem redactar de manera respectuosa? Perquè no es qüestió de valer-nos de termes vulgars per dir-li ‘el servei’, ‘l’excusat’, ‘la comuna’, i no diguem ‘el pixador’, que seria horrorós a la vista del pastor. A més, no sabem la traducció a l’anglès d’aquests ordinaris termes.”

El marit proposà usar el mot water, que a la fi és anglès, però en dubtar si seria el mateix en gal·lès decidiren valer-se de les sigles internacionals, WC. Així que l’esposa va redactar aquest mail: “Som la família que fa un dies van tractar amb vostè de llogar-li la casa del turó, i com que no vam reparar en un detall voldríem que ens indiqués on es troba el WC.”

El pastor, home mesurat, no interpretant el veritable sentit de la pregunta, va creure que li consultaven on era la “Wales Chappel” (església gal·lesa), cosa que l’alegrà, a l’extrem que es va afanyar a contestar-los per la mateixa via amb profusió de detalls:

“Dear Lady: Em plau comunicar-li que el lloc a què refereix es troba a 12 quilometres de la casa, cosa que li pot ser una mica molest si acostuma a anar-hi sovint. Amb tot, els dies de festa hi ha persones que fins i tot s’hi emporten el dinar per passar-hi tot el dia. Hi ha lloc per a uns centenars de persones, però l’estança és ben espaiosa i confortable, ja que el seients són d’un molsut escai granat, al mateix temps que la temperatura ambient és proporcionada per un excel·lent aire condicionat de caràcter estacional. Amb tot, es recomana arribar a l’hora per agafar lloc. En el moment d’entrar-hi un ajudant dona un paper amb les activitats del dia, que si no es fa servir s’aconsella deixar-lo a l’entrada perquè l’usi altra persona. En acabar, les sobres es fan servir per donar menjar als orfes de la casa de caritat. Els dies de festa gran, fins i tot hi ha retratistes per treure “instantànies” que publiquem a la premsa local a fi d’activar la veritable germandat entre el poble tot programant actes tan humans.

”En fi, estimada senyora, espero que la contesta li haurà servit per acabar de decidir-se en l’acció que tenen proposada. Amb aquesta bona impressió, rebi una cordial salutació del reverend James P.”

Quedaren unes hores desconcertats fins que no van trobar el sentit real de la contesta, el marit i la senyora fent una sonora rialla.