Aquests dies prenadalencs vam anar un grup de cinc mascles a Benasc, a veure un amic que quasi porta cinquanta anys en aquell racó meravellós del Pirineu. Objectiu: veure’l i sopar junts a Casa Tous d’Eriste, que és el seu restaurant familiar, fins que el relleu vulgui o pugui.

Ens vam tractar amb el Xano, quan teníem la veu fina, com la pell dels nostres amors, i quan érem caçadors, i amb l’escopeta a l’espatlla, anàvem darrere les perdius i ens enfilàvem per les carenes amb el gos al nostre costat.

Després el Xano a Benasc ha viscut de la restauració. Allí, a Cerler, que els de la terra encara en diuen Sarller, nos i família vam aprendre a esquiar. Vaig començar als 30 anys i vaig plegar als 60, només trenta anys; un 25 per cent a Benasc, una altra quarta part a Vaquèira, un 25 per cent més per terres d’Andorra i l’altre 25 per cent per la resta d’estacions escampades pel món global.

Ara, el Xano i nos ja ens podem dir allò d’“estàs bé?, avui no et fa mal res?”.

Un altre tema d’actualitat és que s’ha acabat el mundial de futbol de Qatar. Ja en vam dir coses fa dues o tres setmanes, i ara ja podem parlar de conclusions: cap incident destacable, a excepció de la pena de mort que pesa sobre un jugador de la selecció de l’Iran, del Jomeinis i de les teocràcies... Ai, si el xa de Pèrsia aixequés el cap!

L’Argentina ha guanyat, als penals, contra França, i Messi ha aconseguit el seu somni. Ser campió del món amb la seva selecció argentina.

Qatar i el soft power, o habilitat d’un estat per persuadir amb subtileses, la seva cultura i el seu model social, i evitant l’ús de la força, ha aconseguit que el seu mundial hagi sigut prou exitós.

 L’emir Al Thani va investir Messi amb el bisth, túnica transparent de pel de camell i llana de cabra, especial per a grans solemnitats, i diuen que el seu ús es remunta a dos mil anys d’antiguitat.

Em satisfà el que ha aconseguit Messi, encara que només sigui per les alegries que ens ha donat als culers en la seva llarga vida esportiva al Barça. Ell va arribar per aprendre futbol a la Masia del club, a Barcelona, amb dotze anys. Amb el temps ha sigut el millor del món; i ara és el nou déu argentí... No obstant, ha estat fora de la pàtria des de dels 12 anys.

 A més, domina l’accent i l’idioma: “Qué mirá, bobo!...Anda pallá...”. Bé, també sap dir “Visca el Barça i visca Catalunya”.

I encara queda el tema polític. Diuen que els catalans vam fer un cop d’estat per demanar no la independència, sinó el dret a decidir votant un referèndum. 

Doncs ara, al Tribunal Constitucional hi ha una sèrie de togats, part d’ells caducats de mandat, que volen intentar “el cop” de prohibir que es reuneixi el Senat per evitar que s’aprovi una llei que podria atacar el “todo atado i bien atado”, que el dictador va deixar com a penyora.

Ho! Vaig d’espant a esverament i de temor a feredat i escagarrinament!

I voldria acabar l’any amb una cançó sense música de l’entranyable Xolis, fill predilecte de Montblanc i pare del Sasha, que toca el violi i el piano com els àngels i que ara torna de Moscou per les vacances nadalenques i ortodoxes. Benvingut!

Nadala:

Fa molt fred al Foradot: la gisca talla;

treu el nas un sol migrat, i se n’adona, que el desembre, ja avançat, valent pregona : 

El Nadal vol ser dels cors, la revifalla!

I, Montblanc, sota del llenç glaçat del gebre, joiós canta al Diví Infant sa glòria immensa; mentrestant el vell tió, pensa que pensa, en la “feina” que ha de fer prop del pessebre.

A les llars la resplendor hi resti encesa, per poder alliberar el mon de la cadena, causa d’opressió, de fam i de pobresa.

Coda

Pau i amor son prometences benaurades, induïdes a imperar per les contrades, dins l’Estrella de platí i llum serena.

Cal que regni a tot arreu la fulgidesa,abolint de la discòrdia l’escomesa.

Bé, Josep Maria Amorós i Bayer, quan vulgueu, vós i família, li poseu la música.