Només desitjo que el vent no apagui les espelmes, i que els núvols no portin malastrugança, i que llueixin els estels, mentre m’inspiro per dir adeu a moltes de les coses, i sé que de veritat costa molt, i mires una nimfa que va en bicicleta, i escoltes l’últim concert de Serrat, mentre vola i vola la imaginació al costat, i si t’hi fixes, són dies com molts altres: però què serà aquesta alegria col·lectiva, aquestes ganes de viure, de fer petons i abraçades que poden canviar aquest món?

En el fons és sempre el mateix, excitar el personal a riure sense ganes, a gastar sense calés, a menjar amb qui no tens ganes, de compartir taula, a escoltar a qui no vols (missatges buits que no diuen res que no sapiguem). Són un seguit d’addicions no concertades que ens fan ser i pensar com altres volen, però has de seguir passant i sense tocar el fons, i riure.

Pot ser que els Reis d’Orient et regalin un gran dia sense regals, i potser “sigui un dia net i clar, i que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant”, com diu Llach, i que tinguem també molta sort, que mai sobra.

Salut.