Ja vaig escriure a Nova Conca un article, el 2021, sota el nom d’en Serrat i vaig deixar anar un poti-poti vital, recollint i relligant versos i poemes seus.

Ara he pogut veure en directe el seu últim recital, gràcies al detall de TV3.

Va ser el 23 de desembre i des del Palau San Jordi; diu que s’acomiada, i ens recorda i desgrana el milloret de la seva prosa poètica.

Comença el concert amb Temps era temps, i ens recorda que se’n va, acaba, per voluntat pròpia, i que vol que sigui una festa... com una festa va ser la davantera del Barça de la nostra adolescència : Besora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón.

Ens recorda que no està a favor de la guerra i diu que entre els que les fan i les provoquen i ell hi ha “algo personal”.

Ens recorda la seva mare, nascuda a Belchite, Terol, i diu que era filla del vent sec, d’una eixuta terra, d’una terra que mai va poder oblidar, malgrat el llarg camí que li van fer caminar els seus germans de sang, els seus germans de llengua, i encara vol morir escoltant mallerengues, coberta per la pols d’aquella pobre terra.

També ens recorda el carrer on va viure a la infantesa i primera joventut, dient que té gust de port i nom de poeta, i que és estret i brut, fa olor de gent i té els balcons prens de roba estesa.

També ens recorda el respecte per la natura, tan maltractada, amb el poema Pare... “Que el riu ja no és el riu, rellisca com un barb, mort sota un pam d’escuma blanca, i que li han fet al bosc que ja no hi ha arbres... I sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca. Pare, que estan matant la terra, deixem de plorar, que ens han declarat la guerra.”

També ens recorda la Barcelona que va somniar en Cerdà i va esguerrar en Porcioles, la que se’ns gira d’esquena i la que ens dona la mà.

Va presentar els membres de la seva orquestra, i quan va arribar el torn d’una violinista espectacular i riallera, va dir: “Si us esteu enamorant d’ella...poseu-se a la cua.”

Segueix amb Avui pot ser un gran dia i La tieta, aquella senyora que cada dia feia el mateix, agafar l’autobús per treballar al despatx d’un advocat gandul.

El públic va embogir amb el seu Mediterráneo, i ens vam entristir amb la torna, que és Plany al mar: “Mireu-lo fet una claveguera, mireu-lo anar i venir sense parar. Sembla mentida que en el seu ventre es fes la vida, mireu-lo ferit de mort, per ignorància, per imprudència, per inconsciència i per mala llet.”

També ens tramet al Machado de La saeta i el cantar del poble andalús, que totes les primaveres busca escales per pujar a la creu, i diu que aquest no és el seu cantar, que no vol cantar al Jesús de la Creu (“del madero”) sinó el que caminava per la mar.

El concert va durar més de dues hores, de les deu de la nit a quarts d’una. Vam passar per les Paraules d’amor, que nos les va sentir per primera vegada quan tenia 20 anys... “Ella qui sap on és, ella qui sap on para, la vaig perdre i mai més he tornat a trobar-la.”

L’últim bis va ser una de les seves primeres cançons: La guitarra. Va començar a cantar i va interrompre-la per canviar-la per una de més afinada, i va dir en directe: Hòstia! La guitarra desafinada, quin final més cagarro!... I això que entre el públic ens van ensenyar el Laporta del Barça, el Sánchez president del govern d’Espanya i l’Iceta, ministre de no sé què, i altres coses.

Afinada la segona guitarra va dir: “Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home, ella es va anar espatllant al meu costat. Ara que jo la veig bruta i trencada, me n’adono del molt que l’estimat.

Bé, ara l’epíleg és meu:

“Oh Serrat, quina llàstima”, diran els ortodoxos de la nostra pàtria catalana... “Tan bé que va començar, i ha acabat cantant en castellà i no és independentista.”

Doncs bé, jo soc “serratista” i m’encanta recitar-lo, i em va posar la pell de gallina, quan a la meva primera joventut, i igual que Raimon, Llach, Maria del Mar, Marina i d’altres, els vaig sentir cantar en la llengua dels meus avantpassats dels Països Catalans.

A més, cadascú és cadascú, però a Joan Manuel Serrat, en “Tarrés”, mai l’he sentit parlar malament de la nostra estimada Catalunya, i recordo que el 1968, en ple franquisme i nominat per cantar a Eurovisió, que era el màxim del màxim de l’època, va dir que no hi anava si no ho podia fer en català. Va ser immediatament substituït per la Massiel, que damunt va ser la guanyadora, per a major gloria del regiment de Franco, i a Serrat li van fer un boicot brutal i la televisió espanyola no li va aixecar el veto fins al 1974, prohibint reproduir els seus discs per radio i televisió.

Crec que es mereix, i pel molt que m’ha donat, un article laudatori d’aquest modest lletraferit amb motiu del seu dit i anunciat comiat. I queda dit i escrit.