Era una nit assenyalada, d’aquelles en què fas petar el tap amb més ganes que altres nits; ella, l’ampolla, davant meu, amb el seu maquillatge de festa, etiquetada i ben pintada, les paraules del contingut ben posades, el morrió de categoria, tricolor i ben enganxat al broc, i al darrere la història d’on venen els ceps que amb el seu raïm l’omplen de vi, i també les dates de la seva constitució. Tot això és la part externa, la part comercial, per dir-ho d’alguna manera, i així, les altres, tenen la poesia i el bon gust de dir i escriure el que tots volem llegir.

Ara és quan arriba la veritat, ara és quan obres les primeres planes d’aquell llibre i detectes la qualitat de l’escrit, i ací, amb l’ampolla oberta, és quan notem el valor d’aquest caldo, la seva qualitat, el color, la flaire que deixa anar, i tancant els ulls ens transporta a olors velles i antigues de fustes eixutes, a les flors penjades en aquell sostre de cabirons tallats amb la destral que un dia suportaren melmelades i fruites confitades, fruits secs i humits, o al contrari, podem tenir davant un pom de flors fresques i feréstegues, o fruites acabades de tallar, que ens fan despertar totes aquestes sensacions. I a l’instant mires i penses tot el camí que ha fet aquesta ampolla, i el que porta dins, ja que amb ella pots tenir una interessant conversa, unes mirades de complicitat i explicar-li mil sensacions, i dir-li el que ningú vol sentir, però ella, escoltant-te, sense cap retret seguirà al teu costat hores i més hores, i en un moment determinat agafaràs el tap de suro i tornaràs a tapar l’ampolla, i amb el que quedi dins tornaràs a somiar un altre dia. Vulguis o no, aquesta petita part d’intimitat estarà amb tu, tapada i guardada, i mai ningú sabrà de les vostres converses i amb quin estat d’ànim li vas explicar aquella part inexplicable de la teva vida.