Sense voler i volent dir que els primers dies d’hivern són de xerinola contínua: menjant i bevent, sense pensar que després aniràs rodolant amb la panxa plena, els ulls vermellosos, cansament del no fer res sobre el sofà ingerint cubates, perquè ajudar als efluvis estomacals, i de nou tornar a començar el dia següent, fent aquest “esport”, aconseguint ampliar els ullals del cinturó i els de coll de la camisa. Penseu que fa molts segles els descendents de Ròmul i Rem feien el mateix.  Ara, la nostra societat, mig asseguda, amb l’espatlla recta davant la pitança, i els romans, reclinats en una chaise-longue amb el cabell ple de rínxols, la túnica fent-los de pitet, la corona de branquetes d’olivera que els queia cap a un costat, i la mirada perduda entre les nimfes del jardí quan els portaven les gerres plenes de sucs, espècies i mel, i seguint els faunes, tocant l’arpa, ballant i cantant sota la cascada d’aigües de cristall, mentre els vins grecs i els de les costes de la Mediterrània feien les paus entre Bacus i Neptú, ja que en alguns pobles barrejaven el vi amb aigua de mar. Així, no és d’estranyar que avui posem en alguns vins herbes, fulles, troncs i espècies, i amb l’ajuda del temps i la paciència en fem un vermut casolà, per gaudir-ne mentre el sol beneeix la cara i ens fa tancar els ulls, per portar-nos allà on aquells vells amics, un amb la forca i l’altre amb la gerra plena de vi, perdien la mirada entre les onades i les petjades damunt la sorra.