Em dic Nèstor Molter. Soc molt amic de Salomó Salamí, un xicot jueu, fill, net i besnet de jueus ortodoxos; ara ho sé. Ho som des la infància, quan jugàvem al carrer, i també d’adolescents, quan estiràvem les trenes de les noies, una amistat sense tenir en compte les religions i els costums de les nostres respectives famílies. Aquest estatus va canviar quan entràrem a la universitat i no coincidir per haver escollit dues carreres diferents. 

Ve al cas explicar que desprès de tants anys ens trobàrem un bon dia al metro. De moment vam reparar els dos en les fesomies, ja que la cara dels 50 anys ja no és la dels 18. Però sí, ens reconeguérem i l’abraçada fou sincera. Ens interrogàrem sobre tot el que havíem fet i veníem fent, per acabar dient-me ell: “Tens alguna cosa a fer, avui?”. Al contestar-li que “res de particular”, afegí amb entusiasme “doncs vindràs a sopar a casa amb la meva família, avui celebrem la festa del Péssah.¹ 

I ara, faig un incís per dir-los que les celebracions religioses jueves impliquen una gran quantitat de ritus, normes, procediments, regles, etiquetes, requisits, cerimonials i disposicions tant en els serveis de viandes com dels protocols a seguir a la taula.

 Vaig entrar en aquella casa després de complir amb la costum de posar els dits al mezuzà.² L’estança era magnífica i el menjador espectacular, el fons el presidia una gran menorà³ rere la taula principesca, amb gran parament d’estovalles i tovallons de lli, encaixos de vellut brodats, copes de cristall de Bohèmia, coberteria de plata, vaixella de porcellana; formava entre tot un parament brillant, exquisit, impol·lut. La família anava vestida per a l’ocasió amb robes elegants i tots els homes amb la quipà⁴ al cap; n’hi havia de tots tipus: negres, blanques refulgents, algunes fins i tot amb pedreria i altres amb vora de punt. 

 Ens vam asseure a la taula, jo prudentment situant-me en un angle. De la cuina arribava una olor increïble però no servien el sopar. Passà una hora i ells només conversaven i conversaven. Seguidament s’inicià el que hauria estat un sopar normal, però en aquest cas no ho semblava. Primer vam prendre un got de vi; a mi m’agrada el vi, però amb l’estómac buit... Però vaig pensar que de seguida portarien el menjar. Llavors es presentaren unes noies amb uns plats petits amb una mica de julivert. En vaig menjar una miqueta. Després la família van seguir parlant en hebreu, mentre jo, somrient, assentia educadament amb el cap com si entengués el que deien. Feia el que m’havia indicat Salomó. 

A mitja conversa familiar entraren novament les noies. “Ara deurà començar la teca”, vaig pensar, però, quia!; llavors, just el que no necessitava… una altra copa de vi! L’estomac ja em venia a ser una pilota desinflada. Després tots, i jo seguint, ens posàrem dempeus i ens rentàrem les mans. A l’asseure’ns novament ens serviren una galeta enorme anomenada matsà de pa àzim, que tenia gust de paper de diari. Llavors, no sé per què, de cop i volta tots plegats es reclinaren, i jo amb ells, cap a l’esquerra (no em pregunteu per què…) i trobant-me en aquesta posició se’m va ennuegar la galeta, no em passava del gargamelló. A l’adreçar-nos, les noies ens portaren un rotllet d’enciam al qual vaig fer un bon mos per posar-me alguna cosa al pap i… bomba! A la meva boca hi entraren flames, a la gola hi tenia un rave picant que havia tret el cap de dins l’enciam deixant-me la boca com un fornal.

Arribat aquest punt ja no sabia què fer, si marxar o esperar. Vaig optar per l’última acció, cabia esperar que acte seguit es fes present el sopar, però no, encara serviren altre platet amb tipus d’herbes diferents i aquest tomb, tingueu-ho present: aquelles herbes eren... amargues! Llavors vaig deduir que “allò era el sopar”.

Vaja, vaig decidir que ja n’hi havia prou. Una hora després d’haver entrat al menjador em trobava ben decaigut i, per què no dir-ho, decebut, ja que fins al moment encara tenia la mateixa gana de quan hi vaig entrar. 

Per tant, em vaig escapolir cansat d’aquella menja (menja?). Discretament em vaig aixecar de la taula i per no ofendre la família, ho vaig fer a poc a poc fins a arribar a la porta. Una vegada al carrer, em vaig escapar com un llampec. 

Al dia següent Salomó em va venir a veure al meu hotel per dir-me que la nit anterior, tot i que no m’havia tret la vista del damunt, havia marxar de cop, sobtat, i al sortir rere meu ja no em va trobar. “Però per què te’n vas tan aviat?”, em va preguntar ben sorprès.

“Noi, ho sento. D’aquells afaits en dieu un sopar els jueus? Perdona, però no vaig poder amb les viandes.” 

Salomó es posà a riure. “Comprenc, hauries de ser jueu per saber els nostres costums, ja que després de les herbes amargues s’ofereix un banquet imperial. El d’ahir consistia precisament en: amanida de salmó amb patates al vapor i cibulet; filet de boeuf amb salsa de pebre i formatge blau; també és podia escollir entre llamí de canard confitat amb salsa de fruits vermells o entrecot au poivre acompanyat d’una salsa de pebre verd, nata al brandi i arròs basmati. Quant a les postres: varietats de xocolata, vainilla, torró i més sabors amb ingredients de licors secs, o també platets de crème brulée. Això sí, acompanyat de vins... kosher.⁵ Després, cafès i licors: de cafès se serviren Gourmands i Macaron i de begudes alcohòliques, al no presentar cap particularitat per als jueus, n’hi havia de diverses classes, entre elles, el cafè irlandès.

Davant l’acurada explicació de Salomó, em vaig posar a riure i, per tirar-ho tot a broma, li vaig preguntar: “Quan em convides a dinar de nou?”.

Rigué ell: “Quan vulguis.”

“Però recorda”, vaig afegir, “aquell dia arribaré després dels preàmbuls, en no ser jo jueu”.

Ara riguérem els dos a la vegada. 

1. El Péssah, també conegut com la Pasqua jueva, commemora l’èxode dels hebreus d’Egipte després del captiveri que va tenir lloc el 1250 aC.

2. La mezuzà és un tros de pergamí amb dos versicles de la Torà que es posa en un receptacle adherit al muntant dret dels pòrtics de les cases jueves i que acaricien amb els dits a l’entrar a la casa.

3. Menorà, el canelobre de set braços.

4. La quipà és una petita peça de roba que cobreix parcialment el cap, usada pels homes jueus. 

5. El vins que elaboren exclusivament per a ells.