Com plora la boira, com s’aferra al coster, al roquer, als pins i s’enganxa a la terra eixuta, l’abraça, s’ajup damunt les solanes boscanes tapant les vistes, juga amb el vent dins les obagues fent remolins i humitejant els arbres i matolls, les plantes eixerides xuclen humitat per quedar verdes, les flaires omplen de sensacions de l’herba tallada, el fonoll xafat i el pi verd. Aquesta boira que amaga de la vista la vida, el contorn i els perfils. És broma; és una impressió perduda de la vista, que forma una llum escampada dins el bosc, una llum sense forma, dispersa, encotonada, de color intangible, boira pixanera que tot ho mulla i amara, boira d’imaginàries figures de fantasmes, d’irreals visions, de mons subtils que marxen i es transformen, boira que amaga realitats, que encanta cims sota el mar bromós. Mirant-la des de dalt veus com acarona els camps, suaument, deixant llàgrimes de felicitat quan surt el sol.