Sant Antoni Abat fou un sant amb una llarga història de vida i llegenda popular, tant a Occident com a Orient, dins el món cristià. Aquest sant sempre gaudí, després de la seva mort, de molta popularitat. Trobem dades de sant Antoni ja en el segle IV a l’Alt Egipte, durant l’Imperi Romà. Trets biogràfics narren que era fill d’una família acomodada amb possessions i que, quan Antoni tenia vint anys, en heretar-les  les vengué i lliurà els diners als pobres, per tal de poder retirar-se a viure al desert a fer vida eremítica. 

Dades històriques ens porten a explicar que la dita actitud d’abandó de la vida plàcida de molts joves —d’aquella etapa històrica— procedents de cases riques, tips d’una vida regalada, fugien al desert a la recerca de pau solitud i pregària. El cas de sant Antoni en seria un clar exemple.

En què consistia ser ermità? Era aquella persona que en professar (declarar obertament la fe pròpia) triava una vida en solitari lluny de la societat. En el cristianisme, la vida eremítica tenia i té per finalitat assolir una relació amb Déu per mitjà de l’oració, pregària i súplica, font de tota comunicació. En aquest estil de vida, s’hi incloïen els valors de l’ascetisme (filosofia que persegueix la purificació de l’esperit), una clara ruptura amb el món urbà.

Es tractava d’una actitud austera i de recerca de solitud, però a la vegada de cerca espiritual en base a la pregària, el treball a la terra o bé la itinerància, és a dir, fer camí a la recerca de nous espais més solitaris per al retrobament d’un mateix amb la deïtat. De fet, la possibilitat d’entrar en l’àmbit de la reflexió interior esdevenia per a aquests nous monjos del desert un camí de canvi que, pel sol fet de pensar, ja ho era.

Sant Antoni, després de passar molts anys al desert, va ajudar altres eremites a encaminar la seva vida en aquest sentit i també en la cura dels més necessitats. Aquesta actitud es propagà arreu i adquirí fama, fet que va atraure nombrosos deixebles, amb els quals organitzà un grup d’ermitans. Per tal fet, el món cristià el considera fundador de la tradició monacal cristiana. 

A sant Antoni, la iconografia cristiana el fa acompanyar per un porc, i és perquè la llegenda explica que va guarir l’animal; per això en la imatgeria s’hi veu representat. Aquest motiu feu que aquest sant esdevingués protector dels animals, sobretot dels domèstics. Són molt els relats antics que parlen de l’amor del sant, no sols als animals sinó a les persones més necessitades. Ara bé, a més de posar un porc com a acompanyant del sant, pel motiu explicat, també se’l presenta acompanyat d’un gos, d’un llop o un gall.