El papa Francesc ha suscitat entre el món cristià catòlic —i no pels seus gestos— un motiu d’esperança. Quelcom passa a l’Església. Així descrivia l’articulista, l’acció papal; abans d’escriure encícliques i de pronunciar discursos, ha realitzat una sèrie de gestos de gran càrrega significativa. I és que les obres, les accions arriben més que les paraules. Actes que han anat canviant la fisonomia a què ens tenia acostumats l’estructura eclesial, anquilosada en l’asseveració, poc propera al món. Els mitjans n’han anat plens.

Es va proclamar bisbe de Roma, assumeix el nom de Francesc en record del pobrissó d’Assís. Fa un petó a un nen discapacitat, demana pregar pel poble, abraça  un home amb la cara totalment deformada. El dijous Sant rentà els peus a una jove musulmana d’una presó. Menjà a Assís amb nens amb síndrome de Down. Quan va anar a l’illa de Lampedusa, en el seu primer viatge fora de Roma, llançà a la mar una corona de flors grogues i blanques en memòria dels emigrants que hi van morir. Convoca una jornada de pregària mundial i dejú a favor de la pau a Síria. Fa servir sabates velles, en comptes de l’acostumat calçat vermell del seu antecessor. No viu en els palaus del Vaticà, sinó en una residència. Viatja per Roma en un senzill cotxe. Rep Gustavo Gutiérrez, el pare de la teologia de l’alliberament. Convida, en el seu aniversari,  quatre indigents. Visita als barris suburbials de Rio de Janeiro les conegudes faveles. I a Roma ho féu en barris d’emigrants africans... i més encara.

La simbologia que se’n desprèn és rica en el missatge evangèlic, referit al món d’avui. Arran dels gestos, les seves paraules són ben acollides. Afirma que, en comptes de centrar-se de manera obsessiva en problemes morals, cal anunciar l’alegria de la salvació que ve de Jesús. Ell somnia en una església pobra i per als pobres; en definitiva, un món més just i igualitari, per fer sorgir una nova era d’esperança amb nous signes.

A mesura que ha anat passant el temps, ha anat donant contingut pastoral a tota aquesta simbologia gestual, amb les seves homilies. Cal ressaltar que Francesc, a diferència dels seus antecessors, Joan Pau II i Benet XVI que eren professors universitaris, es destaca com pastor per la seva proximitat amb el poble, un semblant amb Joan XXIII.

Els anys viscuts en barris humils i marginals i la seva experiència pastoral li han servit per endegar un nou clima, no tan sols en els fidels, sinó expectativa i sorpresa en els ambients socials i polítics del nostre món, tan xerraire i tan poc convincent. El 2013 fou anomenat l’home de l’any. Avui l’empenta continua. Del papa Francesc, malgrat  ensopegar amb els sectors més reticents de l’Església, en les jornades sobre el Sínode de la família celebrat aquests últims mesos a Roma, ha esdevingut un vertader motiu d’esperança per a tota la societat.