De jove, i a mesura que m’endinsava en els estudis universitaris, vaig anar descobrint que la meva capacitat d’actuar amb seny i enteniment era vençuda per les urgències del meu dia a dia, en què estudiar sovint era relegat en donar preferència a la diversió, xerrar amb amics, tenir núvia a llarg termini —ja que just començava la carrera—, i a creure en una religió que et deien que era l’única i vertadera, i damunt cada vegada que “feies la mà”, que encara diuen els valencians, et condemnaves a l’infern, si no aconseguies l’absolució per mitjà de la confessió. I anys i panys buscant excuses per no mirar-me la vida amb més aprofundiment intel·lectual.

Vaig estrenar als meus 18 anys en un col·legi major, davant per davant de la Facultat de Dret, a la Diagonal de Barcelona. Una habitació individual, el plat a taula, pagat pels pares... Tot malbaratat, tenia pressa per fer de tot i no fer res.

En dos anys em vaig carregar tots els crèdits familiars, i a la fi vaig tornar a Tarragona, vaig seguir estudiant... sort que com a estudiant lliure, i deuria tenir la meva gracia, perquè la llicenciatura en dret la vaig acabar en el temps que tocava. L’intent de fer també econòmiques va fracassar, i vaig, postgraduat, examinar-me per ser agent de la propietat immobiliària, que eren uns estudis que amb el boom urbanístic dels anys setanta es van posar de moda a Europa com a real estate, que era una forma col·legiada d’obrir una botiga per vendre pisos i apartaments.

Tot de pressa, de pressa, i sempre pensava “quina llàstima no dedicar mes temps a estudiar”. Però mira...

Als 23 anys advocat i casat, als 26 anys bessonada, i després, als meus 30 anys s’acaba la dictadura i es descobreix una nova manera de fer: la democràcia. I tornar a començar!

Prenc partit en idees polítiques; i a la feina d’advocat i real estate, hi afegeixo el fer-me emprenedor amb més o menys fortuna, i feina va, feina ve, i a més, suma-hi les atencions familiars, suma-hi el no deixar d’atendre les obligacions econòmiques i moltes més, i suma-hi el lleure del personatge que s’ha anat obrint camí: la caça, de quinze a vint anys, i en una dotzena de jornades l’anyada; la pesca, poca; esquiar, trenta anys, també una dotzena de dies per temporada, i navegar, quaranta anys, mitja dotzena de dies a l’hivern i una dotzena i mitja al estiu.

I sempre desitjant fer-me savi, i sempre anant curt, a més de curt de gambals. Per fi passats els diguem-ne seixanta anys ho he començat a assaborir. Quina llàstima, i quina sort.

Ja no hi arribaré a temps del tot, però al meu desig de saviesa de joventut, que sempre ha estat un somni, ara dono gran preferència a fer-lo realitat.

I quedo tan aclaparat sentint la incompetència pròpia de quan era jove, que m’espanta i em deixa garratibat veure el desori de la joventut que ara puja, sense menysprear els que llauren correctament.

Sí, ja sabem que la ignorància és pràcticament l’estat natural de molts humans, però s’ha d’aspirar a conèixer i saber de les coses que ens envolten. Però la cosa ha arribat a uns extrems tan desmesurats que sembla que socialment té més acceptació el qui no sap que el que sap.

Quan un ésser humà aposta per la curiositat intel·lectual i creu que hi ha de dedicar el millor de la seva vida, no és ni savi ni erudit, és amic, o més ben dit, amant de la saviesa, i si convé l’estima furtivament, d’amagat de tothom, i acaba embruixat per l’eròtica del saber.

El desig de saviesa no és nomes intel·lectual, quan sents aquesta passió procures no malbaratar el temps ni cremar la vida amb diversions peremptòries. Aprofita cada instant per aprendre. Viure és aprendre, un dia sense aprendre és un dia perdut.

S’ha de fugir d’una mirada superficial, d’anar per la vida com fent zàping. S’ha d’aprofundir en els camps del saber. Els savis no són peces de museu, figures d’un passat. Ens excusem darrere un immens mur de justificacions, i així ens alliberem de l’esforç d’estudiar i ens convertim en consumidors d’idees, però no en creadors de l’art de viure. I com deia Schopenhauer, aquesta saviesa pràctica és a l’abast de tothom, però sols s’adquireix si es desitja i es vencen obstacles.

I més que la saviesa teòrica, el que importa és la saviesa practica, que és la relacionada no amb el coneixement sinó amb les actituds, i és la que permet a les persones viure adequadament i mantenir unes bones relacions de qualitat amb si mateixes, amb els altres i amb l’entorn natural.

I parlant de l’entorn natural, és de savis gaudir-lo, contemplar-lo amb actitud receptiva i amorosa, i procurant no caure en el consumisme salvatge que caracteritza les masses, i amb desfici per anar i venir i estar en llocs de moda.

Es tracta d’aconseguir un lleure lliure.

Aclariment. Arthur Schopenhauer va entrar a la meva vida al batxillerat. Va ser un pensador del s. XIX. La seva obra ha estat descrita com una manifestació del pessimisme filosòfic. En els nombrosos exàmens que fem sent estudiants he fet servir pensaments seus per desenvolupar o ampliar temes. I no obstant la llufa pessimista que li atribueixen, quasi sempre m’aprovaven. I això que crec que a vegades no podia assegurar que fos de Schopenhauer allò dit; però a la universitat d’aquella època feia patxoca.

Bé, ja n’hi ha prou, queda narrat, explicat i formulat per a la humanitat en general... a banda dels meus nets en particular.