La vaga dels metges l’ha posat de manifest un ampli seguiment del sector, en què també cal comptar amb el suport de la ciutadania, que va optar per abstenir-se d’anar als CAPs i altres serveis sanitaris.

Entre les moltes legítimes reivindicacions que el sector sanitari ha manifestat, i no és nou en la seva reivindicació, és el cansament, i en conseqüència, el desgast i l’esgotament en què es troba immers. Segons dades, un de cada tres professionals de la medicina es veuen obligats a fer una cinquantena de consultes al dia, fet que els dificulta i obstaculitza degut a un excés de burocràcia (tràmits de documentació), que els resta un 40% del seu temps.

És evident que també demanen una millora salarial, entre altres, de tot el personal sanitari, demanda que s’ha fet històrica perquè fa temps que no s’equiparen els sous per tal que es correspongui amb el seu treball; un treball vocacional i de compromís. Només ens cal recórrer a la memòria dels pitjors moments de la covid, i el reconeixement que tingué de part de la ciutadania per a la seva exquisida actuació professional del personal sanitari, amb els afectats per aquest virus.

La falta de recursos en seria la clau. En l’etapa del president Torra —segons dades—, 29 especialistes de prestigi, tots ells treballadors del sistema sanitari públic, van lliurar les seves conclusions al president de la Generalitat d’aleshores, que si volien salvar la sanitat catalana, calia fer una inversió de 5.000 milions en cinc anys.

Aquesta situació posa en entredit els principals partits catalans, que no sabem si seran capaços d’aprovar els pressupostos d’aquest any. I si no són capaços d’aprovar pressupostos es genera el dubte que ho siguin per invertir 5.000 milions a la sanitat pública a temps futur.

No sé si quan es publiqui aquest article hi haurà acord o no. El que sí que sé és que aquests tipus de situacions generen malestar i incertesa a la ciutadania —a desgrat nostre— en un temps de necessitat, com l’actual, de tenir pressupostos per a Catalunya.