Ja tenim sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea al tombant del Procés i les euroordres.

Per als espanyolistes, inclòs el Tribunal Suprem, la sentència dona la raó a la justícia espanyola, i per als indepes, la obre la porta al reconeixement d’una causa general contra l’independentisme i la minoria nacional catalana.

Ai ai, Espanya! Notícia d’abans d’enviar aquesta columna a les galerades del setmanari: diu el fiscal general de l’Estat que aquesta sentència no deixa clar el cas dels nostres exiliats —fugats per als espanyolistes— i que s’ha de prendre el seu temps per interpretar-la.

Queda clar, com era de esperar, que l’Estat té dret a dictar euroordres que han de ser acatades pels estats pel principi de confiança que dona pertànyer a la comunitat europea, que no deixa de ser un club d’estats.

Això era i és lògic, la prova és que la immensa majoria de peticions d’euroordres es consideren, però dona la casualitat que segurament, i així ho espero, estem acariciant l’excepció a la regla.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en la seva sentència, solemnitza que els catalans sobiranistes som un “grup objectivament identificable de persones”, d’aquí el nom donat al article (GOIP), que podem tenir amenaçada la nostra existència per un tractament desigual dins de l’estat espanyol...

I si no, rebla aquest columnista, mireu el que va fer França a la segona meitat del segle XX amb la Catalunya Nord, que quasi els ha fet desaparèixer la llengua i la identitat.

I mira el que han fet les dictadures a Espanya de Primo de Rivera i de Franco des de el 1920 fins al 1976 amb la Nació Catalana.

Així, i segons les línies editorials dels partidaris del dret a decidir, que a Catalunya avui som majoria ho capgira tot i obre una via, en un futur que segurament no veuré, però que espero sigui bastant aviat, cap a la república independent, gairebé impossible de frenar per part d’Espanya, per més atzagaiades que intenti.

Aquesta sentència gira la truita i ara ja no és Catalunya que ha d’explicar per què vol la independència, sinó que és Espanya que haurà d’explicar com és que es comporta amb els catalans independentistes de manera discriminatòria respecte als altres espanyols, inacceptable en el marc europeu on som.

Fins ara el tribunal europeu podia oposar-se a la persecució de persones individuals, fonamentalment en fallides sistèmiques, com els casos de Romania, Polònia i Hongria, però d’avui en endavant els tribunals europeus hauran d’oposar-se també a la persecució d’individus, si un “grup objectivament identificable”, tot i viure en un estat funcionalment democràtic, no té respectats els seus drets en peu d’igualtat.

El pas següent ha de ser demostrar, com demanda la sentència, amb elements fiables, precisos i degudament actualitzats, la discriminació i l’ànim de persecució contra els catalans que impregna les actuacions de l’estat espanyol des de fa segles. I les astracanades de Llarena i Marchena són un suport fabulós, com ho és el cas Pegasus.

Pilar Rahola es mostra molt satisfeta amb la sentència, que diu que obre encara més el camí de Bèlgica a negar l’euroordre de Pablo Llarena, si creuen que vulnera drets fonamentals de Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín o Carles Puigdemont.

 Diu la Rahola que la premsa espanyola no sap llegir, o tots són rucs o es deixen enredar. Fins ara es creia que les euroordres no es podien denegar, però jutges europeus joves comencen a dir que cal preservar els drets fonamentals si la persona pertany a un grup identificable que sigui objecte de persecució ideològica. Sembla ser que també s’han de tenir en compte els informes de l’ONU, del Grup de Detencions Arbitràries i d’Amnistia Internacional, que va ser demolidor contra Espanya.

A més, el TJUE diu que el Tribunal Superior no podia jutjar en primera instància els líders independentistes catalans, ja que un tribunal no pot ser primera i última instància, com va passar fa noranta anys amb el president Companys. La justícia espanyola no és confiable ni fiable de l’últim segle cap aquí, almenys en matèria de drets humans.

Ara , aquest febrer farà un any de la visita que li vam fer, la meva companya i nos, al president Puigdemont a Brussel·les, acompanyant Joan Miquel Nadal. Amb Nadal tenen en comú que van ser alcaldes i parlamentaris de Tarragona i Girona. La trobada, cordial i entenimentada. Després, tot dinant, ens va reiterar la seva confiança en les resolucions que vindran d’Europa, perquè la justícia a Europa té una llarga tradició democràtica.

Al setmanari Nova Conca, i en data de 4 de març de 2022, vaig escriure al tombant de la trobada. La columna es deia “El Waterloo del President”.

Acabo dient: Doncs mira, jo també soc un GOIP, pit i amunt!