He tornat a encendre el foc, i torna a crepitar entre els troncs secs de tarongers. A fora, la humitat és absoluta, sembla que una boira invisible dutxi tot el que hi ha, i a dalt, al cel, farcit d’estels, allí, com la reina de la nit es veu la lluna, la lluna plena, aquella que té la màgia i que té l’encant de seduir els sentits, única llum natural en les nits de dol.

En aquest foc que crema sense engany, també he cremat el calendari de l’any passat, mes a mes, sense presa, i he recordat el que va ser important de cada un d’ells, mirant els nombres i les minúscules ressenyes que indican el santoral del dia.

En aquesta cremada de dies i fets n’hi ha hagut de tots els colors, de dies negres i foscos i també de clars i radiants, tal com en la vida, feta a cops de rellotge, de mirades al carrer, i a dintre teu també.

El foc és un dels elements bàsics de la vida, el vell és cremat, i el nou puja i augmenta el seu protagonisme, saba nova i nous brots, i sense pensar ni voler, d’aquí a no res, els ametllers, valents, trauran de nou les seves delicades flors enmig d’un temps fora de lloc.