Mireu! Si escric i faig de recitaire en llengua catalana, és perquè em vaig enamorar, ja fa el seu temps i literàriament parlant, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Pla i de Josep Maria Espinàs. Aquest personatge ha estat l’últim a marxar (7 de març de 1927 - 5 de febrer de 2023), a un mes de fer-ne noranta-sis... Mira, igual que la meva mare al seu dia.

A la meva adolescència vaig llegir el llibre Viaje al Pirineo de Lérida, de Camilo José Cela, que es va fer l’estiu de 1956 i que em va semblar, en temps de Franco, un xic trencador. Més tard vaig saber que aquell viatge eren quatre joves que el van fer junts: Felipe Luján, José Luis Barrios, Josep Maria Espinàs i Masip i Camilo José Cela. Els dos últims començaven com a escriptors, Cela va acabar amb el Nobel de literatura i Espinàs, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 Cadascú va fer el seu llibre, però no van dir explícitament de qui anaven acompanyats. Espinàs va rebatejar el llibre Viatge al Pirineu de Lleida per A peu pel Pallars Sobirà i la Vall d’Aran, el segon va ser A peu pel Priorat, després A peu per la Segarra..., i així fins a vint.

Els he comprat tots, alguns més d’una vegada per regalar-los. Han rodat i roden per les cases que habito i el despatx que va ser, més el meu núvol digital... Quina feinada que tindran els hereus a l’hora de buidar les estanteries.

El 1969, al mes de gener, em donava d’alta com a advocat. En aquella època hi havia un tipus de “comercials d’orella” que de la informació del llistat d’alta d’Hisenda, i segons la feina a fer, et visitaven per oferir-te complements i ajudes... pagant.

Em va dir el comercial, donada la meva futura feina d’advocat, que m’aniria molt bé un curs de lectura ràpida. Vindrien professors expressament de Barcelona, i que per al meu futur de remenar papers aquesta tècnica em seria d’ajuda. M’hi apunto, eren tres dies a la setmana per tres setmanes. El curset es va fer el maig del 1969, i entre els professors de Barcelona, hi apareix Espinàs.

Em va fer il·lusió, ja havia llegit el Viatge al Pirineu, tant el seu com el de Cela, i també la seva primera novel·la, Com ganivets o flames. El curset va ser interessant i les tècniques més bàsiques de lectura rapida encara m’ajuden...Ara en diuen “llegir en diagonal”.

Amb Espinàs vaig enraonar plàcidament. Se’m va disculpar, ell tenia 42 anys, i nos 24; era en temps de la dictadura de Franco, i es va reiterar com a escriptor, ja que els dos o tres anys que va fer d’advocat no el van convèncer i va dir que s’havia d’ajudar en altres coses, perquè fer d’escriptor en català en temps de Franco, i en una llengua tan censurada, no donava massa rèdit.

Amb Espinàs no ens vam veure mai més, però he dedicat desenes i desenes d’hores a llegir-lo i rellegir-lo. Dels seus viatges a peu, a més de llegir-los he anat expressament a quasi tots els llocs on ha caminat i escrit... He anat expressament al restaurant Tira do Cordel de Fis Terra, que anomena en el llibre A peu per la Costa da Morte: la Galícia atlàntica. En el seu A peu per l’Alt Camp, que va ser el penúltim, vaig anar a la Casa Vermella de Nulles seguint el seu llibre i encara i vaig poder-hi menjar. Ara està tancat i barrat.

Va inaugurar una columna al diari Avui, quan, després de quaranta anys de dictadura, es va poder tornar a gaudir d’un diari en català, i li va durar 25 anys.

Diuen que Picasso va dir: “Tot el que sé ho vaig aprendre a Horta.” Doncs nos dic que tot el català que sé l’he après llegint i aplicant la memòria fotogràfica a les paraules llegides a la columna de l’Espinàs del diari Avui durant anys i panys.

Després de l’Avui va passar a El Periódico, estrenada la versió catalana, on passats els seus noranta anys encara li he repescat articles.

Ara, que fa tres anys que escric amb una freqüència setmanal, he après que si vas agafant ritme és possible i ho pots inclús alternar amb altres disciplines. Però columna diària i d’un cert nivell requereix molta més dedicació. Espinàs, amb una intel·ligència esquitxada de tocs de humor, que és per a mi una forma d’ingeni preferit, deia de tant en tant en reunions familiars o d’amics: “No teniu pas alguna idea per al meu article de demà...”, i diu que era la forma que la gent que l’envoltava desaparegués d’escena, i un cop sol, a escriure.

Diuen que el seu llibre més reeixit és El teu nom és Olga, on homenatja la seva filla i divulga la síndrome de Down. Diuen que les edicions d’aquest llibre s’han traduït a quaranta idiomes.

En un moment determinat, va conèixer una lletraferida, Isabel Martí, i van acabar fundant l’editorial La Campana, que acull tots els seus viatges a peu, de molts dels quals, que acostumaven a tenir una duració de vuit a deu dies, la Isabel en preparava la logística, i acudia a transitar-los en part i conjuntament.

També va ser un dels fundadors d’Els Setze Jutges, embrió que dona lloc a la Nova Cançó: Maria del Mar Bonet, Llach, els valencians Raimon, Ovidi... Tots van passar per les seves mans i tots anaven passant per la Cova del Drac.

I sempre literatura, cultura, país, llengua catalana..., la seva pipa i la seva Hispano Olivetti fins a l’últim article. Com altres amics meus, no va voler entrar en el món dels ordinadors.

Del seu Barça, és coautor del himne. Així, cada vegada que sentim “Tot el camp és un clam” glateix l’esperit d’Espinàs.

Per damunt de tot i a casa nostra, en català, deia: “Tu pots tenir moltes llengües, però nomes hi ha una llengua que et tingui a tu.”

El 2016, amb noranta anys, va fer com a mínim el seu llibre noranta, La vella capitana, que és quasi un monogràfic al tombant de la mort, de forma articulada, com tan bé li surt. 

No podien faltar en els seus escrits i en el seu dia a dia el seu cantautor Brassens, tan amic de la vida com ell, però que també com ell parla de la mort, i ha dit: “Encara és ben dret el pi que serà el meu taüt, i quan arribi la meva hora jauré a la fossa comuna, la fossa comuna del temps.”

Espinàs, observador i narrador de la vida quotidiana i treballador incansable per la llengua i el nostre país. Així m’agrada, gràcies per haver viscut i acompanyat tan de prop la gent de la meva generació. Acabarem amb uns versos seus que m’ha fet arribar l’Enric, el ginecòleg emèrit, que mira i remira des del seu ull de bou mariner.

“Un dia qualsevol és avui i és dema.

A una mà el rossinyol, l’escorpí a l’altra mà.

Tot és bo i és dolent, tot és pega i és sort.

 Només mata la mort.

La vida és això, l’home és així.”