El salmantí Severiano Gálvez va aterrar a Tarragona un fred dia de març per estudiar la psicologia catalana instat pel seu pare, don Pelayo, casat amb una lleidatana, perquè entenia que res millor que conèixer l’eficaç saviesa comercial catalana per tirar endavant els seus negocis. En conseqüència, havia d’aprendre l’idioma i conèixer els costums del país, els seus girs i l’aplicació dels seus tants per cent (aquells de comprar a 10 i vendre a 100). Per tant res millor que enviar-lo a Tarragona, ja que la seva dona deia que aquella província era la que parlava millor el català.

Així que Severiano, cap a Tarragona; i ja sent-hi, es va trobar amb l’Isidre Bonmatí, fill de l’avaluat mestre Bonmatí, amb vint anys a la capital ensenyant a la canalla.

Isidre el va iniciar en els elementals costums del poble tarragoní i una de les coses que li va recomanar era que sabés parlar sobretot la nostra llengua i després escriure-la.

Severiano era arrogant, cregut i fatxenda, no admetia cap consell de ningú perquè segons ell se’ls sabia tots, o sigui que ell mateix va planejar la seva traça per aprendre el català. En primer lloc havia de practicar la semàntica, i quan la dominés, iniciar-se en l’art d’escriure-la.

La primera part, aprendre a parlar-lo, la va aconseguir en dos mesos, i quan va creure que ja ho sabia dir tot, va anar a una escola per l’escriure’l.

Una setmana més tard va trobar l’Isidre pel carrer i en preguntar-li aquest con anava l’escriptura, Severiano —que cal dir que mai va abdicar de dir el seu nom en castellà, res de Desideri— li va dir que “ja era cosa feta” i amb èxit; tant era així que la seva mestra li havia encarregat una redacció curta que ell feu en un tres i no res. Li digué a Bonmatí “la vaig escriure així”, i li va donar la quartilla gargotejada a llapis:

“Al aichecar-me al matí vaig fer un desayú de cuions a base de sagí de tusinu, callus i pastels de arandanus i carbasó i uns fords tragus de cuñac.

”Després vaig marxar cap Alcubé passant abans per Picamixons i allí vai trobar al Cels que anava a las fosques perquè no i beu be, sense embarc no em va dir que había agafat una catipàndia pel fret reinant. I com que la seva xiqueta es posà a gisclar, per no tenir am ell una picabaralla el vaig enxegar a fer puñetes dientli ves a jeure noi, y ademés el amic Cels com que ets un tunu li vay dir hasta prontu noi.”

—Què et sembla, Isidre?

—Buenu, és el primer pas.