Avui, la marinada ha pujat puntual, i feia arrissar les banderes com a aquell que no vol jugaven amb el vent, deixant lluir les quatre barres de sang, hissades damunt un pedestal. Les flors del balcó s’havien quasi mort de no ploure i de no regar, i la persiana mig plegada ballava amb l’aire i la corda penjava, com deixada a la seva sort, i entre els dos feien un estrany ball.

A la plaça la vida seguia, ningú coneixia la tristor de l’ambient, mentre que al portal de la cantonada se sentia el silenci més fondo, les pedres del terra semblaven no entendre aquell caminar tan dolç i pausat, res trencava l’harmonia, i ara un carro amb cavalls i amb plomalls negres al cap avançava a poc a poc pel carrer que tantes vegades l’havia vist caminar tranquil, amb el barret al cap i el bastó a la mà, saludant a tots els que es creuaven amb ell, amb un somriure i un toc al capell, en senyal de distinció, elegància i classe .

La lluna plena portarà noves de terres llunyanes, d’espais infinits i irreals, de llums de plata damunt l’aigua, i d’or amb el sol que neix, i la vida ens anirà engolint irremeiablement sense descans ni parada, com sempre ha fet, amb tots. Quin plaer, viure sabent que has de marxar, i per què riure, si el plorar serà fàcil, més tard o més d’hora, què fem? Quin és el camí a seguir? La traça de quin estel? Quin és el punt de referència?...