Ho diu la paraula; metges que anaven al capçal del llit del malalt. Els he conegut de ben jove, tant a Tarragona, on vivia, com al Morell, on passava l’estiu a casa dels meus avis pagesos.

A Tarragona, la capital, i fins als quinze anys, tenia pediatra; als pobles no existia aquesta figura. El primer, el Dr. Miquel Pare, que va morir al peu del canó d’una grip rabiosa que hi va haver als anys cinquanta. Després vaig ser amic del seu fill, també pediatra, però per plaents afinitats nàutiques. I, ja de més gran, el primer metge de capçalera va ser el Dr. Zamora. Recordo de venir a casa, mirar-te als ulls i preguntar-te: “què et passa, xoriço!”. Abans de preguntar ja sabia que estaves bé, ja que el seu ull, en aquells temps, era clínic.

Un altre, el Dr. Adserà, amic de la família i nascut als anys vint com els pares; deu ser el rebesavi de la saga de metges que segueix amb aquest cognom. Em va regalar, a més d’hores d’escoltar-me, un llibre vell, vell, que es deia La vida intel·lectual, que no recordo de qui era però el vaig trobar molt interessant, tant el llibre com el Dr. Adserà de l’època.

Al Morell era una altra història, el metge de capçalera era el Dr. Garreta. A l’església, el diumenge, els homes seien entrant a la dreta i les dones entrant a l’esquerra. Es donaven dues excepcions. El metge tenia un lloc visible entre les dones, per si es produís una urgència que fos ràpidament controlada. I quan el capellà començava el sermó a dalt de la trona i després de l’evangeli, els mascles -—nos també ho havia fet—, en grup de vint o trenta, sortien ordenadament i tots alhora a fer el cigarret al carrer. Es quedaven l’alcalde i un grupet per no desentonar del tot. Quan el capellà baixava de la trona, els homes del carrer tornaven, previ avís de l’enllaç, i fet el silenci es continuava. Suposo que als pobles del costat les coses es feien per l’estil.

Eren temps de Franco i de quan els capellans deien la missa d’esquena als feligresos i en llatí. Ei, pàgines viscudes!

El metge, al Morell, si volies que et visités a casa, havies de pagar una iguala, almenys és el que ens explicava l’àvia. El mateix metge, quan veia la cosa malament alertava la família, i a excepció que hi hagués oposició, ell mateix avisava el capellà. Ho vaig viure de prop els anys 1967 i 1968, en què van morir primer l’avi i després l’àvia.

Quan l’avi se n’anava de veritat, es va insinuar de fer vindre un metge de fora per a una segona opinió. El vam anar a buscar a Tarragona, va confirmar el presagi i l’avi va fer èxitus.

Passats uns dies, a la meva àvia se li va dir que s’havia de pagar al metge de la segona visita i va dir “i ara, si almenys l’hagués salvat!...”. Ssembla ser que el va pagar el meu pare d’amagat.

I bé, tot això fins als meus vint-i-dos, vint-i-tres anys.

El que recordo després és que hi va haver un metge-barreig, i de la capçalera es va anar derivant als CAPs, i es va passar de la capçalera en què el metge et visitava a tu a un lloc on tu visitaves el metge, que es va coneixent com metge de família.

I també per a mi ha sigut distret i divertit, ja que he acabat sent amic de més d’un metge de família i de més d’un psiquiatre, i aquests, els de la meva època, eren molt interessants, perquè estaven quasi tan sonats com nos, i aprenies més prompte la gran veritat de la vida, que consisteix a trobar-te bé amb tu mateix... Au, al racó de pensar!

Recordo un metge de família al qual tornàvem,i revisitàvem, a vegades al CAP i a vegades al nostre mas del coll de Lilla, i rellegíem textos novel·lats seus, que van acabar sent un llibre, i parlàvem de drets i obligacions del dret de família, i al final, quan ja en deuria saber prou, es va separar de la parenta.

D’altres hem acabat navegant junts, els Drs. Miquel, Fonoll, Sánchez-Cid...Amb aquest últim, inclús, vam col·lidir amb els nostres vaixells, l’Esquitx i el Reguitzell, al golf de Roses, navegant en conserva. Vam fer el comunicat a l’assegurança, un metge i un advocat... Es va donar la culpa a l’advocat, perquè no sigui dit que sempre tenen la raó.

I per acabar amb el reguitzell de records sanitaris, el rei de les receptes màgiques va ser el Dr. Aleu, que va viure cent i un anys i va traspassar el 2011. Quan a la farmàcia no entenien la seva mala lletra de metge, li preguntaven, i si es repetia, ja sabien del que anava. Així, si la recepta deia “un tap de rosca”, volia dir que s’havien de despatxar píndoles contra la diarrea.

Ja empadronat a Lilla, Montblanc, una parenta va anar de jove metgessa de família a Salou, on tenim també residència i vaig canviar el domicili, de conformitat, i darrere la relació parental. La cosa va anar bé fins que la doctora se’n va anar a l’estranger, i en lloc de seguir-la, vaig tornar cap a la Conca de Barberà i vaig tornar a acotar el cap, i vaig tornar al CAP de la meva antiga metgessa, que em va admetre pietosament a la seva cleda.

Després, passats els anys, ha vingut la pandèmia, i sembla ser que els metges s’han fet un fart de treballar, i tots els hem aplaudit, fins i tot al començament a una hora fixa.

I al mateix temps de fer-se un fart de treballar, el treball que hem tingut per tornar-los a recuperar, ja que han estat un any llarg darrere d’un paravent telemàtic, i ara es va tornant a la normalitat, i els que ens fem grans, anem perdent referències, ja que amb qui havies aconseguit arrels canvia de lloc o es jubila.

I fins avui, i aprofito també per acabar l’article, amb paraules de la meva àvia, que quan es parlava de malalties i malures, deia tota resolta: “Que a la terra s’assequin!”.