Mossèn Josep Esteve, un capellà del meu poble de Centelles, poeta i literat de la prosa catalana, un lletraferit, ja pels anys seixanta fou dels primers —sota el paraigua del Bisbat de Vic—, a la sala d’actes del Centre Parroquial, —de manera reduïda i sense fer massa soroll—, a donar classes de català en ple franquisme. No seria l’única activitat, amb l’intent de restaurar la llengua catalana en temps difícils, a la mateixa Sala d’Actes, on en el mateix temps per primera vegada faria acte de presència i actuaria el moviment artístic de la Nova Cançó, que impulsava la modernització del català en el món de la música.

Aquesta nova manera de fer per tal de potenciar el català va ser un gènere diferenciat del cant coral, del cuplet o de les cançons de muntanya. Era un cant de clares arrels franceses que van començar a penetrar en el nostre ésser més pregon musical, tant del pensar com d’expressar el nostre estat d’ànim. Brassens i Jacques Brel en serien els més anomenats, o també les músiques de folk song anglosaxones, sense haver de recórrer a l’imposat cant franquista del castellà.

Fou una de les activitats més rellevants d’aquella època. Entre els membres fundadors de la Nova Cançó destacaven els noms de Miquel Porter, Remei Margarit i del finat de fa pocs dies amb noranta-cinc anys Josep Maria Espinàs. D’aquest últim en sabíem encara poca cosa aleshores, de qui més endavant esdevindria amb el temps una personalitat de reconeguda fama en el món de les lletres catalanes, tant a nivell de Catalunya com internacional.

Fou, en aquella etapa de la Nova Cançó, quan per primera vegada ressonaria el nom d’Espinàs, i ho faria amb els Setze Jutges l’any 1967 a la sala d’actes del Centre Parroquial de Centelles.

El cas seria que en aquest indret, sota la tutela de l’església, s’organitzaven el que se’n dirien reunions i feien cap uns cantautors del grup de la Nova Cançó. Així, tenim que el 30 de desembre de 1966 la primera reunió es portaria a terme amb M. Amèlia Pedrerol, Xavier Elies i Martí Llauradó, que cantarien les seves cançons i signarien els seus discos. Un públic reduït d’unes quaranta o cinquanta persones hi assistiria.

El 28 de gener de 1967 es va convocar una altra reunió amb en Joan Manuel Serrat. El 19 de febrer es feu amb en Guillem d’Efak. I no seria fins al 15 d’abril que es feu amb Josep M. Espinàs, Delfí Abella i M. del Mar Bonet. Era de suposar que més endavant en tindríem d’altres dels quals sobresortiria Lluís Llach o el mateix Raimon, que ja es feu a la sala del teatre del Centre Parroquial, on tingué una gran acollida. Així ho recordo.

Cal pensar que les actuacions dels Setze Jutges tingueren una gran afluència i ressò arreu de la comarca i fora. Encara avui, quan es parla d’aquest temps, es recorda la importància d’aquells petits concerts o reunions, que van demostrar que era possible sortir de la cultura oficial franquista, cercant noves maneres alternatives com el catalanisme que eren ben factibles.