Un magnicidi és l’assassinat d’una figura pública amb poder o influència, com un governant d’un país, un alt càrrec religiós, un líder d’un moviment polític o social. La víctima s’escull pel seu càrrec o ideologia amb la intenció de canviar el curs dels esdeveniments històrics. Això fou el que va passar amb els assassinats de Montejurra el 1976.

“Jo vaig viure el Montejurra 76”, va escriure el meu pare, i ho feu en dos relats: l’un el febrer de 1977 en la mensualitat d’El Quicarell de Centelles, “Intentem clarificar”, i un altre amb data de  16 de novembre de 1982, tant al setmanari comarcal El 9 Nou d’Osona, com al diari Avui, “Compte amb en Fraga”. De tots dos n’he extret un fragment per la importància del seu contingut.

A “Intentem clarificar”, a vuit mesos del fets, escrivia: “Però hi ha un fet que parla amb eloqüència i claredat meridianes: és el Montejurra 76!!! Allà es manifestà clara l’actitud de forces i destacades personalitats del règim, entre les quals cal esmentar el que aleshores era ministre de la governació, senyor Fraga Iribarne; l’actitud de la ultradreta amb els seus matisos i l’actitud del neofeixisme nacional i internacional. I diem internacional perquè es pogué comprovar en aquells mateixos i ho ratifica el que no fa molt la premsa del país, que amb motiu d’un congrés neofeixista, feia esment de l’assistència al mateix de dos destacats elements del feixisme italià, publicant inclús fotografies d’aquests personatges i fent constar que havien pres part en els fets de Montejurra a la banda dels agressors”.

A “Compte amb en Fraga”,  en un apartat, hi manifestava: “Jo vaig viure personalment el Montejurra 76. L’agressió, tant psicològicament com bèl·licament, fou preparada anticipadament (en aquells moments ja se sabia de manera extraoficial, tant pels mitjans periodístics com pel Libro Negro de Montejurra; avui aquest llibre es troba a internet), o sigui, que fou premeditada, tant perquè els diaris d’ultradreta escrivien excitant-hi com perquè l’exhibició d’armes i estris contundents de tota mena tingué lloc uns dies abans, i no cal dir el mateix dia. [...] Els del Partit Carlí de Catalunya hi anàrem ben càndidament, perquè de prevencions defensives, res de res; la nostra defensa hagué d’ésser ben improvisada i primitiva. El diari El Pensamiento Navarro es veié obligat a confessar que la passivitat de la policia i de les forces armades fou inaudita. El resultat, com tothom sap, fou massa tràgic; tant en vides humanes com en l’aspecte polític. El senyor Fraga, en l’arribar del seu viatge a Amèrica, manifestà: «Yo estaba aquí mientras ocurrían los hechos y no me fui hasta que terminaron». La cosa és massa clara, impunitat en la preparació i impunitat  en l’agressió de la ultradreta de tutti colori. És xocant que en els fets sagnats ocorreguts a Vitòria també era ministre de Governació el senyor Fraga. Si aquesta és la missió d’aquest ministeri ja podem plegar, perquè és inconcebible”.

Suárez continuà desmuntant el carlisme progressista, no deixant-lo presentar a les primes eleccions democràtiques de 1977, per no estar legalitzat. Tant des de la dreta com des de l’esquerra, després dels fets de Montejurra, van deixar a l’estacada el partit carlí, i les clavegueres de l’Estat l’anirien rematant; prova d’això serien els informes de l’última documentació oficial apareguda després de quaranta-set anys d’engany sobre el Montejurra 76. Falsedat —com deia dies passats—, es va deixar que cohabités fins avui dins la societat espanyola. Estem parlant d’un partit que, a principis de 1970, juntament amb el Partit Comunista, eren els més representatius de l’Estat espanyol.