Ara fa temps que no surt Josep Pla en els meus articles.

Un amic em va regalar un llibre d’en Pla, una edició de 1925 del llibre Coses vistes, editat a Barcelona i prologat a París al mes de març.

Pla hi diu: “Em decideixo a la fi a llançar un llibre. Els meus amics m’han vençut.” Pla tenia vint-i-vuit anys, i ja en feia quatre o cinc que feia de periodista per Europa, però mes centrat a París, i enviava les seves cròniques a diaris de Catalunya. El llibre que tinc a les mans té noranta-vuit anys.

Diu: “Sospito que no he nascut per fer llibres”... —en va fer una cinquantena llarga— “perquè per al que serveixo, realment, és per viure sense treballar, per llegir coses agradables, per xerrar i anar a passeig, amb el bastó i el cigarret al llavi”.

He procurat posar l’interès del llibre en els detalls, i per la resta he procurat escriure en to menor, d’una manera grisa i una mica desdibuixada.

Doncs com avui va d’en Pla, faré un resum del seu auto-retrat, serà dels seus primers vint-i-cinc anys, perquè ja figura aquest text, al final de l’esmentat llibre.

Crec que, qui més qui menys, trobarà un tant per cent d’aquest autoretrat que pot subscriure com a propi, o desitjable, o evitable.

Anem per feina. Diu al seu autoretrat:

“M’agradaria d’estar gras, i tenir una panxa imponent. Si estigués gras, em dedicaria probablement a la beguda, i aniria cada vespre al cafè a parlar amb els amics. Diria coses delicades i divertides, tindria un tacte lleuger i imperceptible, i tothom podria veure, amb els seus ulls, que jo tinc un gran fons de bondat i de feblesa.

”Per mi un home gras està en condicions excepcionals per ésser bona persona, per no tenir vanitat i per veure el món com un espectacle incert i llunya, estrany a la preocupació de l’exactitud. Tendeixo a tenir una situació com aquesta, però potser no l’assoliré mai.

”Malgrat tot em considero home lliberal, amic de la mitja tinta i de l’humorisme.

”La meva característica profunda és la feblesa. Estic sempre dominat per una cosa o altra, que em repugna i no em puc passar del domini. Conec les causes dels meus mals negocis i dels meus passos en fals, i no sé esmenar-me. M’enamoro de les dones el dia que m’enganyen. Ofenc sense voler les persones que m’estimen, i tinc una debilitat davant els meus enemics.

”L’escriure és en mi una activitat superposada, i artificiosa. Malgrat això, la professió m’ha deformat, ha creat dins del meu jo íntim i natural una persona estranya que moltes vegades ni jo mateix comprenc el que té a veure amb mi; tan diferent la trobo. Així, quan tinc una ploma a la mà, em torno dionisíac i ofensiu: m’animo i soc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències.

”Què vol dir això? Vol dir que probablement la cultura m’ha fet un mal irreparable. Si l’home més civilitzat és el més dolç i inofensiu, la cultura em fa fer gestos de violència i de fanatisme.

”Això no seria res si una vegada deformat pogués exercir la meva personalitat professional violenta i ofensiva. El cas és que no puc exercir-la. Cerco, assetjo, ataco i trobo homes de palla que s’escorren, i personatges inflats, que es desinflen a la primera punxada d’agulla.

”Voldria estar gras i no puc, voldria barallar-me i no trobo company. Situació desgraciada i còmica... d’aquesta situació lamentable en prové l’aire que tinc d’home desvagat que cerca feina i no en troba. És per això que no estic bé enlloc i vaig pel món com una ombra. El poc que trobo són petiteses o venerables llaunes escrites d’una manera pedant i adotzenada.”

Bé, es veu que qui més qui menys o qui manco ens passen coses que ja li passaven fa cent anys a en Josep Pla. Així i com diu el mestre que feia: també procuro escriure en to menor, i d’una manera grisa i desdibuixada quan en tinc l’ocasió.