Aquesta nit, sembla que li costi sortir, enmig les branques dels pins, a la lluna plena; ella insisteix i a la fi ho fa realitat, ha sortit a veure i mirar com ho portem, i a mi em cau la cara de vergonya de com tindria de ser i com ho tenim. Mil excuses, podem donar-li, les explicacions més assenyades, però cap o poques realitats, seguim malbaratant aigua, i sense ploure, seguim fent servir combustibles fòssils, assabentats del que això comporta a la llarga o no tan llarga, la mort i el canvi en moltes de les estructures animals, vegetals i de tota mena d’éssers vius.

Encara que fem poc per ajudar aquest món, si som molts que fem poc, la suma és ja molt.

Encorbatats caps pensadors que a la seva vida no han vist ni tocat una aixada, que coneixen els arbres pels fascicles d’una editorial que els encartava en el suplement dominical, que no saben si són falciots o orenetes i no distingeixen un gaig d’una garsa, volen canviar lleis i normatives que afecten la natura, sense un coneixement damunt la terra, i el que comportarà per a aquells que encara aguanten, mirant al sol naixent de cara, camí cap al bosc o la pastura.