La descoberta d’Amèrica va significar per a la famèlica resta del món haver trobat una panacea alimentària, ja que la patata, la tomaca i el cacau eren aliments nous i desconeguts a Europa fins aleshores. Llavors aquell esdeveniment va significar treure la gana al poble en arribar aquells nutrients i omplepanxes del Nou Món.

Com sigui que després del descobriment les guerres i garrotades al món “civilitzat” seguien interminables, els europeus no es van treure la gana del damunt.

A principis del segle XVIII, un navegant portuguès procedent de l’Extrem Orient va dir que a l’època de grans pluges al sud de l’Índia hi succeïa un miracle. Al pobre se li deia: “Sembra-la, aquesta llavor, i mai més tindràs gana; l’arbre que creixerà us proporcionarà pa per a tota la vida”. Llavors els llestos van augurar: “Heus ací l’arbre del pa”.

Aquesta llegenda, que llavors no s’entengué com tal, fou prou eloqüent perquè tots els països nòrdics d’Europa es llancessin a la ruta de les illes de l’oceà Pacífic per buscar el benaventurat arbre del pa.

Inquiet, el capità de la marina reial anglesa, James Cook, feu diverses singladures pels mars del sud, recorrent la majoria d’illes de la Polinèsia en busca del benaurat aliment, i en una de les seves navegacions carregà al vaixell torretes de plantes de l’arbre de què els nadius li digueren que en podia fer un bon pa, però per una imprevista fatalitat no arribaren a bon fi perquè es van malmetre en passar dels mars càlids als freds del nord d’Europa.

Amb tot, la crida estava feta: “A les zones equatorials hi ha una planta que seria el substitut del pa”, triomfà la versió que era el nou “El Dorado dels aliments ”, la qual cosa esperonà les ganes de fer-se més rics als rics de l’època.

Resulta que l’arbre del pa existeix, i no tan sols a la Polinèsia sinó que en espècies diferents se’n troba a la Martinica, la Guaiana Francesa, Indonèsia, l’Amèrica Central, Madagascar, Sri Lankra i en altres zones del món tropical. És un arbre que pertany al gènere de l’Artocarpus altitis, que pot arribar als 21 metres d’altura. El tronc arriba a fer 2 metres de diàmetre. El seu floral sarmentós es veu cobert per un làtex lletós i dona un fruit rodó, ovalat i també en forma de baina. Aquest fruit fa entre 9 i 20 cm de llarg per uns 30 d’ampla i pot pesar entre 1/4 i 6 quilos. La textura del fruit és suau i carnosa, i el color va del verd clar al groc. Les espècies asiàtiques contenen un 60% de midó i més proteïnes que el plàtan. Com s’ha dit, és un arbre eminentment tropical, però no tolera condicions no extremes de temperatura i sequedat. Altra virtut que té, diuen, és que és pràcticament immune a les malalties.

D’aquest arbre se n’aprofita el làtex per curar la disenteria i fer variants de gomes elàstiques. Les arrels i les fulles són per a usos dermatològics, per combatre l’asma i la hipertensió.

En el món occidental se’l coneix pel nom establert “del pa”, però a la Polinèsia li donen noms diferents: “Kuru” els maoris de les illes Cook; “Ulu” a Hawaii; “Uru” a Tahití, a més d’altres denominacions.

Resumint, per als bons entenedors: la fruita de l’arbre del pa acaba sent sempre polposa, allunyada de la farina de blat amb què s’elabora el pa comú; res més lluny. Tot i que els seus nutrients, rics en hidrats, vitamines i minerals, mai seran com els nostres crostons al tractar-se senzillament d’una fruita. Cal conèixer, per tant, que l’arbre del pa no és un cereal idoni i mai podrà substituir el que fou el pa de Cal Janot.

Finalment, per tancar l’article, explicarem una altra curiositat d’aquest benaurat arbre, aquesta vegada no sorgida de la fantasia sinó del món real, un fet històric, del qual es va fer fins i tot una pel·lícula.

Resulta que tenint la Gran Bretanya inquietud per torbar un nou aliment i sabent que a les Índies Orientals, aleshores en poder dels holandesos, hi havia un arbre que segons les versions dels navegants proporcionava una variant del pa occidental, van concebre fer plantacions al Carib —zona on tenia algunes colònies— cultivades pels esclaus. Per portar a terme aquesta aventura va enviar una nau a Tahití dita La Bounty, comandada pel capità William Bligh, per fer provisió de plantes i traslladar-les a Europa per iniciar la benaurada reproducció. L’octubre de 1788 van carregar al vaixell més de mil plantes. El capità era home dur i cruel amb la tripulació, a la qual sotmetia a decisions arbitràries. Aquesta forma de procedir el portà que la dotació se li amotinés en plena singladura. Entre les mesures que adoptaren als amotinats hi hagué tirar per la borda les plantes que tan afanyadament protegia Bligh, amb la qual cosa s’esfumà el somni de veure l’arbre del pa arrelat a Anglaterra.

Amb aquest fet, la Gran Bretanya va fallar en les dues ocasions (cal recordar també la missió del capità Cook) en tractar de portar el llegendari arbre del pa al seu país.