Se celebra el 8 de març. Enguany, 2023, cau en dimecres, i al Congrés dels Diputats cauen paraules en forma de ganivets de totes les mides per veure qui o quina en sap més o quina o qui ho fa millor. Ara, parlant del sí és sí, però hi ha qui parla de si bemoll i altres de si sostingut...

Fem una mica d’història. El 8 de març de 1857, a Nova York, milers de treballadores tèxtils van decidir sortir als carrers per protestar per les míseres condicions laborals. No obstant, es va reblar més el clau quan també a Nova York, el 25 de març de 1911, van morir en un incendi, en una fàbrica de camises, 123 dones, la majoria joves immigrants d’entre 14 i 23 anys.

El 1975 les Nacions Unides va declarar el dia 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. Van triar el color morat com a representatiu, que ho van iniciar les sufragistes angleses, i a partir dels anys seixanta-setanta del segle passat les dones socialistes van escollir aquest color com a símbol de la lluita feminista, fins que es va associar a la jornada que se celebra cada 8 de març.

El 2019, prepandèmia, a Barcelona, manifestació feminista multitudinària de més menys o manco 200.000 persones, segons l’organització.

Enguany, primer any postpandèmia, i l’organització ha parlat de 100.000 persones a la mani principal a Barcelona. Diuen que ha sigut un èxit, però papers en mà estan a la meitat del 2019, i observo que el feminisme ramifica la seva unitat i està lluitant per separat.

El fenomen és semblant al que s’endevina en el si de l’independentisme, en què oficialment ningú renuncia a res, però cadascú parla de la seva particular independència.

El feminisme va a les manifestacions per separat. L’independentisme, també.

Només falta que a la monarquia li doni, i d’acord amb la legislació actual, per dir que la infanta Sofia, o ella mateixa de per si, en complir setze anys, que els fa al 29 d’abril d’enguany, encara que tingui un cos de dona, que se sent home, i Elionor, princesa d’Astúries, passaria a perdre els seus drets, de conformitat amb l’article 57.1 de la Constitució i Espanya. Es podria convertir en el primer regne del món a tenir un rei trans. Us imagineu aquesta possibilitat!

Bé, conyes o possibles realitats a part, s’ha de reconèixer, sobretot per part dels mascles, almenys de la meva generació, que ha sigut hiperbòlic el progrés de la dona, quan ha volgut començar a deslligar-se del SL (“sus labores”), en què com a mínim a casa nostra i propiciat per la dictadura de Franco i el seu nacionalcatolicisme, moltes s’hi han trobat voluntàriament còmodes fins als anys setanta- vuitanta del segle passat.

El 1969 la promoció Roda i Ventura de llicenciats en dret érem uns dos-cents, i les dones no passaven de la vintena. Parlo de l’orla amb nom i fotos, que encara deu estar en algun traster de les meves possessions.

Ara hi ha professions en què ja comencen a superar en nombre els mascles, i això té pinta de no acabar. Jo, com que he tingut la sort de viure aquest procés a dintre de casa, amb la Companya, en soc fedatari.

Als disset anys era secretària amb el batxiller i el secretariat administratiu, va reprendre els estudis, i va, a més a més de treballar la jornada, fer la carrera de dret, lliure, a l’acabada d’inaugurar universitat a distància, que va acabar el 1983, als seus 29 anys.

El 1984 era procuradora dels tribunals, en una època en què nomes hi havia set procures, i una sola dona, la Conchita... Del 94 al 2002, va ser degana de la seva corporació, la primera dona de la història del Col·legi de Procuradors de Tarragona, i la primera degana dels procures del nou mil·lenni. Laus Deo.

Bé, a casa meva la dona ha complert amb escreix el seu paper de futur, i a Nos, deixarem que em jutgi la història.

No obstant, ara que soc articulista, puc recordar que he escrit sovint i bastant bé sobre les meves estimades companyes de sexe femení.

Recordo haver escrit a Nova Conca coses sobre l’Aurèlia Capmany, feminisme vintage, futbol femení, Jacqueline, la meva sogra parisenca, la Merche, la Moreneta, la senyora de Tous, les bessones fan cinquanta anys, Marona, Marona, Maria Elena, Mari Carme, i “Una senyora ben posada”... record de la mare, i seguirem si pot ser.

Podria acabar amb un poema de Maria-Mercè Marçal, el gran clàssic, titulat Vuit de març, aquell que acaba dient “llavors creixerà l’arbre de l’alliberament”, però finalitzarem de la mà de l’Amades d’una manera més humorística per a tots, totes i totis.

Amades, el costumista, ens ha deixat uns versos de la primera “feminista” coneguda, cantada pels romàntics aires vuitcentistes. A l’article “Feminisme vintage” ja vam tocar el tema.

Cançó de la mala dona i del bon Janot:

“Enguany me so casat, ay pobre de mi. Ay la mala dona, que em farà mori. Lo dia de las boda, jo estava joyos,

Content ab ma dona, com un ca amb un os.

Mes el primer dia, ja varem renyir,

Ella sempre en casa ha volgut manar.

Ella menja i beura, altra cosa no fa, Escombrar y portar aygua tot mo fa fer a mi.

Ay la mala dona que em farà morir. Rentant les escudelles, una an vaig trencar,

ella a bastonades me la feu pagar. Quan jo la pentino sinó la lligo be,

a l’esquena men tira la ma del morte. Quan tenim vianda non goso tocar.

Si ella no men dona me tinch de mirar. Ella tot so menja sens darmen boci.

Ay la mala dona que em farà patir. Ditxos qui no es casa y es queda fadrí.

Ay la mala dona que em farà morir...”.

(El català és d’abans del Diccionari general de la llengua catalana d’en Pompeu Fabra).