El Dr. Kimil Abladin és el psiquiatra i l’Anton, de ca l’Anton Gros, el paleta. Els dos viuen en un poble de quinze mil habitants.

El Dr. Abladin és de nacionalitat hindú, va venir a Catalunya després d’haver-se doctorat per la Universitat de Yale i al no poder exercir als EUA per ser indi i per abusar de fer factures, exercici del qual no va claudicar al venir al nostre país.

Quant a l’Anton de ca l’Anton Gros, és un bon artesà de l’ofici de la construcció; hàbil, viu, espontani, bon ull, clínic amb la plomada i el nivell, aconseguint que les obertures ajustin, les finestres encaixin, les escales de cargol arribin exactes al final, i a l’hora de fer la factura, honest.

El Dr. Kimil i l’Anton de ca l’Anton Gros no es coneixien de res, ja que vivien en dos barris distants i els dos oficis no eren propis per visitar els mateixos restaurants i teatres i haurien seguit així de no ser pel Balduí.

Balduí era un xicarró, un tiquismiquis. Faria un metre seixanta i era sec com un vímet. La cara aspra, blanca amb fissures grogues, que recordava la rosàcia, i a més patia mania persecutòria i un xic d’esquizofrènia, greuges que el portaren a visitar l’eminent Dr. Abladin quan li digueren que aquell metge ho curava tot.

El doctor el rebé de seguida. Li obrí la porta una secretària vestida a la usança sari i el portà al despatx del doctor, que en aquell moment es trobava assegut en una taula de caoba negra amb potes d’ullals blancs d’elefant. El doctor el feu estirar en una chaise-longue entapissada amb pell de tigre:

—Expliqui’m, senyor, el seu problema.

—Doncs miri, doctor, anit no vaig poder entrar a la meva habitació sense sentir una profunda por que algú entraria per la finestra, que quedaria amagat en qualsevol lloc de l’estanca, igual podria ser sota el llit o dins l’armari, llavors l’angoixa que em produeix aquest estat sé que em farà mal. Durant tot la nit penso que em poden assaltar assassins o psicòpates vinguts d’altres mons i aquesta temença no em deixa dormir. La por és tan profunda que sento com si ganivets i espasins m’entressin per l’esquena fins al cor.

El doctor l’interrogà profundament sobre la dolença i al final li preguntà si en alguna ocasió havia mirat si hi havia algú sota el llit, o dins l’armari.

—No, no puc, el pànic m’afecta tant que tan sols pensar-ho em paralitzo.

—Realment aquests són uns símptomes preocupants —digué el facultatiu amb cara de preocupació—. Aquesta malaltia no es pot solucionar amb una sola visita; haurem de fer diverses sessions de psicoanàlisi per abastar el problema. De moment donem per acabada la sessió amb aquesta preliminar per seguir la setmana que ve. Vingui cada dijous.

Balduí va sortir del gabinet. A fora l’esperava la secretària amb la minuta: 300 euros.

—Tres-cents euros? Cada sessió he de pagar aquesta quantitat?

L’altra el calmà:

—No, les altres seran a 150 euros, o sigui a meitat del preu.

Resignat, Balduí pagà i marxà.

Passaren una, dues, tres setmanes i Balduí no comparegué al consultori. El psiquiatre el donà per perdut.    

Passaren més dies sense que acudís, però el destí feu que un dia Balduí i el psiquiatra es trobessin a l’antesala d’un cinema. De moment el psiquiatra es feu el distret, però vencent-lo la curiositat no pogué per més que saludar-lo i preguntar-li:

—Amic meu, ja va resoldre el seu problema?

—Doncs sí, miri. L’endemà de venir a la seva consulta vaig parlar amb el meu amic, l’Anton de ca l’Anton Gros, paleta de professió i veí. Comentant-li el meu problema, ell aviat hi va trobar solució: va venir a casa i em va aparedar la finestra de l’habitació, deixant-la tapiada a ran de paret; i també empaperada amb el mateix paper de l’habitació perquè s’esfumessin per a sempre dels meus ulls els vestigis d’una finestres per on podien entrar alienígenes. Així, problema resolt: ja no podria entrar mai més cap assaltant...

Kimil Abladin, encorregut, intentà salvar la situació:

—Bona solució, efectivament.

—A més, barata. Em va cobrar tan sols 30 euros!