Hi ha gent que no se n’assabenta o no se’n vol assabentar; ho recordarem:

Nascuts del 1930 al 1945, els nens nascuts després de la fi de la Segona Guerra Mundial. També en diuen la generació silenciosa, dels nens de la postguerra. Sota el signe de l’austeritat.

El baby-boom, o boomers nascuts del 1946 al 1968, pau i explosió demogràfica, sota el signe de l’ambició.

Generació X, del 1969 al 1980, els de la crisi del 1973 i la transició de la dictadura de Franco a la democràcia. Sota el signe de l’obsessió per l’èxit.

La generació Y, 1981-93, inici de la digitalització. Són els millenials, i sota el signe de la frustració.

Generació Z, 1994-2010, sota l’expansió massiva d’internet, i com a tret característic tenen la irreverència.

Centrem el tema a casa meva. Nos, nascut el 1945 de família nombrosa: un mascle, l’hereu d’altres temps, i tres femelles. Em considero, al ser fronterer, més del baby-boom que de la majoria silenciosa..., ja que he sigut bastant sorollós. La meva companya, nascuda el 1954, està més centrada en els boomers.

Les meves filles bessones, del 1971, són les nascudes a la Transició, i els nets, tres, nascuts del 2000 al 2010, estan sota el signe de la irreverència.

Exposats aquests trets, aniré al meu dia a dia, que sembla ser que és el que podem conèixer millor abans de l’Alzheimer.

Diguem que vaig començar a obrir els ulls a la vida identificable als onze-dotze anys.

Vaig percebre que la meva mare era del Morell, casada amb un advocat de Tarragona, i que nos, els primers més o manco setze anys, hi passava els estius, i vivia de prop la vida de pagès... però sempre em deien: “Oh! El teu pare és advocat, això sí que és una bona feina, nosaltres, els pagesos...”.

Els avis van intentar un tímid pols de relleu generacional, ressaltant la vida de pagès, sota l’excusa i el recordatori que tot surt de la terra, i reconec que la casa del poble, el mas enrunat de la guerra, el tros prop, el tros lluny, el carro, el ruc del meu avi, la cabra, els conills i les gallines de l’àvia em van embadalir, però a l’hora de la veritat, a estudiar lleis, i el somni el vaig reconvertir en un mas al coll de Lilla que ja fa cinquanta anys que administro sense beneficis econòmics, però sí beneficis psíquics, i que en l’interior forma part de la república independent de Lilla.

També vaig formar-me criteri sobre els pares del meu pare. L’avi era d’una família de barbers de Xàbia i va emigrar a Catalunya, es va casar amb la meva avia de la Riba i va fer tota la vida de barber a Tarragona. El pare, fill únic, va aprendre a tocar el clarinet, com a bon fill de valencià, i es va esmunyir de prendre el pèl canviant les tisores pel funcionariat i les lleis, i quan el nen i la nena van acabar la carrera, va plegar de l’ajuntament i es va dedicar només a l’advocacia.

Així, pagesia no, lletres i papers, sí. I amb lleis i papers vaig anar fent, però sempre que podia m’escapava de la realitat del dia a dia, per complementar-me com a emprenedor, o com a real state, i enamorant-me de tot tipus de lleures i divertiments. O sigui, he fet d’advocat però amb un reguitzell de complements.

Així, vaig ser caçador des d’abans dels 15, començant amb el meu pare, fins als 35 anys, que ho vaig deixar, després de promoure amb el grup de companys acotaments pel Baix Aragó i caçar per Castella, la Manxa, Andalusia i fins a l’Extrema i dura.

Quan la bessonada van vindre, 30 anys d’esquí de neu i també de mar.

I encara que també assistia i participava en congressos de l’advocacia, vaig tenir accés al primer vaixell el 1979 i encara que el 2017 ens vam vendre l’últim dels set que hem tingut, encara navego amb uns companys que el mantenen.

Però resulta que el 2019 vaig fer un dietari que va acabar sent un llibre de més de 500 planes: Del Coll de Lilla a Cap Salou, dietari del 2019... mira, acaba en vers.

I ara porto tres anys fent un article setmanal a Nova Conca, sense pressa, ni neguit i amb ganes d’escriure, mentre no em fotin fora.

I si he arribat fins aquí, és perquè m’ha vingut de gust i per ratificar que escriure ha sigut el hobby més barat de la meva vida. I probablement s’ha produït en el moment més necessari per aficionar-me’n, quan el cos comença a fer figa, arribant cap als vuitanta, però al cap encara li ve de gust ajuntar paraules amb afició i ganes.

Escriure ha passat de ser una feina a una delícia sense ànim econòmic.

I com que estic content, acabaré amb uns versets que van ser el nostre himne a entonar amb l’escopeta a l’espatlla.

EL CAÇADOR I EL GOS

M’enfilo a dalt la carena, amb el gos al meu costat,

l’escopeta penjada a l’esquena i un barret foradat al cap.

Al cor no hi porto cap pena i em pentina l’oratjol.

Brilla el sol, crida el gos, canto jo, i ens n’anem de cacera.

Les llebres salten i ballen i els conills em fan l’ullet,

a les branques dels pins es barallen dues merles i un pardalet.

No callen les caderneres i el matí és daurat i clar.

Bosc enllà crida el gos, canto jo, i tot és de primera.

I que en soc, de feliç, contemplant l’encís del meu país,

del bon cantar, del bon estimar,

I que me’n sembla, de bell, talment un clavell, un cant d’ocell,

no es pot negar que fa bo caçar.

Emili Vendrell, fill. Discogràfica Belter, 1961