Aquest últim cap de setmana, amb un dia clar i més que fred, vàrem fer una tirada a les “becassines”, com diuen la gent del delta del Ebre, i als becadells, com en diem l’altra gent, i els científics en diuen Gallinago gallinago.

Aquesta au, petita i de bec llarg, vola a ras de terra, a no molta alçada, en volades més o menys nombroses, i es busca la vida entre les palles dels rostolls de l’arrosar, cercant petits cuquets i llavors amb el seu bec llarg, que troba al bell mig del fang de després de la collita de l’arròs. És un animaló limícola, que ve de lluny, i en temps fred busca els llims i tolls que queden en els quadres i parades d’arròs i solellades enmig dels cavallets del Delta.

Cinegèticament, també te el nom de “buidacananes”, per la gran quantitat de cartutxos que fa fallar al caçador i per la complexitat del seu vol al fer un zig-zag que et fa perdre el punt al moment de prémer el gallet i disparar.

Gastronòmicament parlant, la tractaria fent un lleuger faisandatge, a fi que fes una autodigestió de les fibres musculars, gràcies a l’alliberació de ferments per estovar la carn i que agafi tota la subtil aroma que té aquesta au. En una cassola cal fer-la trufada, o saltejada amb armanyac, farcida amb foie, o amb una picada amb els seus propis intestins, cansalada, sal i pebre negre... Pot ser un plat inoblidable. Bon profit.