La primavera ja ha arribat, serà qüestió de reescoltar Les quatre estacions de Vivaldi, o La consagració de la primavera de Stravinsky, o el que vostès vulguin.

Bé, com vaig deixar caure en la meva última columna, titulada “Generació i relleu generacional”, es va esmentar “el mas enrunat de la guerra”.

Des que tenia ús de raó que el vaig descobrir al Morell. Al mateix lloc on, ja traspassats els avis, els meus pares van tornar a aixecar un altre mas.

El tros de terra estava molt a prop del poble, allí on ara hi ha la benzinera sortint per la carretera de Reus. Avui és zona urbana.

De jovenet hi havia una muntanya de runa, prop d’un maset modest, refet a uns cinquanta metres de la zona enrunada. Ens deien els avis que allí hi havia un mas molt maco, on al principi vivien, i quan es va acabar la casa que es van fer, van passar a viure al poble. Era l’any 1921, que és l’any que va néixer la meva mare, que va estrenar la nova casa.

No obstant, a l’estiu tornaven al mas, especialment al setembre, quan plegaven les avellanes.

Deien que quan la guerra els van destruir, i poca cosa més.

Quan vaig ser més gran, suposo que de dotze o tretze anys per amunt, del meu avi ja vaig esgarrapar-ne més pistes, fins a treure’n l’entrellat, que ja tinc mig escrit i que recordarem, junt amb la figura del comandant Rivadulla, que ha figurat com a nom de molts carrers de la demarcació de Tarragona en temps de la dictadura de Franco. A la Imperial Tàrraco ara es torna a dir com abans de la guerra, carrer Gasòmetre.

Al començar la guerra incivil, després del cop d’estat de Franco, al Morell l’ajuntament era d’Esquerra Republicana, com quasi tot Catalunya, segons van dictaminar les urnes el febrer de 1936, i l’alcalde li va dir al meu avi: “Lluís, hauríeu de triar on voleu viure, perquè amb això de la guerra ens tenim d’organitzar.” Van triar la casa del poble, i el mas va ser ocupat per soldats, no obstant poder-hi seguir treballant les terres, i així van anar passant el anys de la guerra.

Però el 15 de gener de 1939, quan les columnes nacionals avançaven per la carretera de Reus al Morell, els soldats republicans, abans d’abandonar el mas que servia de polvorí i emmagatzemen de munició, el van fer explotar. Programacions i ordres per entorpir i retardar la fi de la guerra i guanyar temps per desembussar la frontera amb França dels vençuts que fugien del país.

Llàstima, va ser una manera molt bèstia de pagar els lloguers per l’ocupació.

A més a més, l’avi em va explicar que d’aquella runa en va treure una dotzena de carretades de material de guerra, que ningú els ho solucionava i que a la fi es va llançar prop del riu, a un lloc que la nova Espanya deuria decidir.

A l’època en què plegava avellanes, cada any es trobaven per sota dels avellaners restes de munició. Acompanyem l’article amb l’única foto que tinc de l’antic mas, destruït sis anys abans que naixés aquest articulista.

Aquell mateix dia, unes hores després, les tropes de Franco entraven a Tarragona.

Un camió de les columnes que entraven a la capital tenia pressa i va avançar fins a passar al davant, i a l’alçada del riu Francolí va parar. Hi anaven un grapat de soldats. El xofer es deia Arbués, i el que manava era el comandant Rivadulla, que va baixar a estirar les cames. Rivadulla havia estat destinat abans de la guerra com a guàrdia civil al quarter de Tarragona i va comentar que volia ser el primer a penjar a l’ajuntament de Tarragona la bandera nacional. Una ràfega de metralladora va impactar en el camió. Els de la metralladora eren veterans de la batalla del Ebre, i sabien “fer cantar la màquina”; una lleugera pressió i el disparador deixava anar quatre o cinc trets, un parell de segons, una altra pressió i quatre o cinc trets més. A la segona ràfega van deixar el comandant Rivadulla estès a terra, i al xofer del camió li van amputar una cama.

La bandera a l’ajuntament es va retardar un xic, i la van col·locar uns soldats de la brigada de Navarra, que van entrar al casc antic i ajuntament pel portal del Roser.

Aquell mateix dia es va començar a obrir el pas fronterer de Portbou i van començar a passar cap a França els perdedors d’aquest gran desastre incívic.

I escrivint al tombant del mas enrunat, m’adona que ara fa cinquanta anys que vàrem comprar, al coll de Lilla, els terrenys on hi havia una pallissa “enrunada”, i d’aquella llavor n’ha sortit el mas on habito.

Deuen ser coses del destí, perquè no soc conscient que la decisió i tot el seu futur formessin part de cap contuberni o premonició.

El mas, la guerra el va enrunar; a la batalla de l’Ebre, les coses van anar pitjor:

“... Avui he tornat a la serra de Pàndols,

i a la cova he trobat les sabates d’en Jaume.

Un forat a les soles, una pinta de bales,

dins d’un plat enfangat, tres cascots de metralla.

Des de l’any trenta-vuit, jo no havia tornat a la serra de Pàndols,

i a la cova han quedat les sabates d’en Jaume.

(Josep Gual Lloberes, i cantat i musicat per Marina Rossell).