Quan arriba Setmana Santa me’n recordo dels jueus. Quan era jovenet, immersos en el nacionalcatolicisme del dictador Franco, que ens recordaven que era caudillo de Espanya per la gràcia de Déu, la Setmana Santa eren dies de poc soroll.

Els dies que es permetia enrenou a les esglésies, i en certs llocs seguia pel carrer, eren els de la mort de Crist, o sigui dijous, divendres i dissabte dits sants. Se celebraven els oficis de Tenebres. Acabat el salm del Miserere, les esglésies quedaven a les fosques, i els feligresos, inclosos els nens com Nos, de l’època desfermaven un ritual de sorolls eixordadors, amb estris com xerracs, carraus, matraques, tambors o llistons de fusta que colpejaven contra els bancs.

Aquest enrenou s’incardinava com una venjança del decés de Crist a mans dels jueus, que els catòlics consideraven responsables del calvari i la mort del “seu” rei a la creu, juntament amb els dos lladres.

No hi havia maldat en la seva actitud, més aviat ganes de gatzara, però la frase “a matar jueus” era prou colpidora.

Bé, tot això ha passat a la història, però els jueus, amb els seus perseguidors i amb les seves persecucions, segueixen estant a l’ordre del dia.

L’estat d’Israel modern es va crear el 1948. O sigui fa 75 anys.

Els jueus, per Setmana Santa, es posen cada any d’actualitat, ja que a casa nostra i e moltes altres cases surten a totes les processons. Aquesta anyada, i després de l’aturada per pandèmia mundial, els podrem veure desfilar amb els misteris.

També els podrem recordar, de la mà de la història sagrada... Almenys de la que hem va tocar estudiar en la meva jovenesa.

 Els israelites, jueus o hebreus ja fa molts segles que van d’un lloc a l’altre, i en aquest terreny on són ara ja hi havien estat, i si no que l’hi preguntin a la ciutat de Jerusalem.

En l’època actual, van arribar a la nova terra promesa fa 75 anys, previs acords internacionals, per refundar la seva llar nacional, la del poble hebreu.

Sortits i sobrevivents de diàspores centenàries i de les atrocitats de l’Holocaust, i ja des de el seu “renaixement”, s’han vist envoltats d’enemics a totes les fronteres. I a tocar a tocar viu confrontada amb el poble palestí, amb qui comparteixen territori i garrotades. 

No és tan estrany, ha sigut així des de temps immemorial. Sempre acaben tornant de totes les diàspores, per establir-se al costat de la seva bíblica Jerusalem. La història del poble jueu és la d’una persecució continua, de què han sigut víctimes pels segles dels segles.

No entrarem en el perquè de tot plegat, ni intentarem justificar-ne els entrellats, que ja sabeu que tots els savis i poderosos del món s’han posat a pensar solucions i no se’n surten.

Nosaltres només podem fer un repàs, molt esquematitzat per les circumstàncies de l’article, per la història sagrada que vam estudiar de nens a les escoles. Som-hi.

Segons l’Antic Testament, els llibres sagrats, escrits abans de la vinguda de Jesucrist, Déu va posar Adam i Eva al Paradís, un lloc deliciós, on vivien feliços... Després de la temptació i caiguda, foren foragitats del Paradís i quedaren sotmesos a tots els dolors i penes de la nostra vida.

Els descendents d’Adam i Eva foren nombrosos, però s’entregaren als vicis, per això Déu els castigà amb el diluvi universal. No obstant volgué salvar Noè i els seus descendents directes, Sem, Cam i Jafet, dels quals tots descendim. Els de Sem poblaren l’Àsia; els de Cam, l’Àfrica, i els de Jafet es dirigiren a Europa.

...Nova aposta, el guanyador Abraham, home just i virtuós a qui Deu escollí per a patriarca del poble escollit. Descendia de Sem.

Un dels fills d’Abraham va ser Isaac, al qual Déu manà sacrificar, i fou aturat a l’últim instant, un cop Déu constatà la fe d’Abraham. Isaac va casar-se amb Rebeca i van néixer dos nois bessons, Esaú i Jacob. Esaú, ja ho sabeu, va vendre la seva primogenitura per un plat de llenties. Jacob rebé també el nom d’Israel, i els seus descendents, els israelites..

Jacob va tenir 12 fills, els quals foren caps de les 12 tribus d’Israel... Jacob i descendència van anar a viure a Egipte.

Allí van prosperar i el Faraó, envejós, els volgué destruir, manant que tots els nens israelites que naixessin fossin tirats al Nil. 

Així fou com Moisès, un descendent de Jacob, fou lliurat d’aquest nou sacrifici i posat per sa mare en una panera de joncs. I au, riu avall anà a parar al paratge on se banyava la filla del rei, que el va prendre sota la seva protecció.

Moisès demana al faraó que el deixés marxar amb la seva gent, i aquest s’hi va negar i li van caure les deu pestes d’Egipte. El Faraó cedeix, els israelites marxen. El Faraó se’n penedeix i els persegueix, i els israelites travessen el mar Roig, que para i separa les aigües perquè els bons passessin, i en arribar els dolents, es tanquen les aigües i el faraó i tots els soldats moren ofegats.

Cinquanta dies després de la sortida d’Egipte, arriben els israelites al peu de la muntanya del Sinaí.

Allí Déu va donar a Moisès els deu manaments de la llei. Els israelites seguiren cap a Canaan i s’alimentaren pel camí amb un càtering que Déu els envià, de què la Bíblia en diu “mana”. Mort Moisès, es confia la direcció dels israelites a Josuè, i de nou estrenen terreny i se’l tornen a repartir entre les 12 tribus. Tornen a caure en la idolatria —deu ser un poble sense propòsit d’esmena— i Déu els envia nous càstigs.

I recomencen... i a Ruth, el Senyor li premia la seva bondat, fent que de la seva descendència neixin David, Salomó, Maria i Jesús.

I ja que hem arribat a David, direm que Israel el feu rei gràcies que va abatre d’un cop de pedra al front el gegant Goliat, i també gràcies a casar-se amb una filla del rei Saül, i quan aquest morí, fou proclamat rei dels hebreus.

David conquerí Jerusalem. Després regna el seu fill Salomó, que entre altres coses edificà el temple que fou conegut com la meravella del món.

Mort Salomó, el seu regne es divideix en dos, Judà e Israel... A la curta o a la llarga tornen a caure en la idolatria i tornen a perdre bous i esquelles.

Així doncs, els jueus són de nou vençuts per Nabucodonosor, rei de Babilònia, que a més a més va destruir Jerusalem, capital del regne de Judà, i s’emporta captius els jueus...

Setanta anys més tard Ciro, rei de Pèrsia, els donà la llibertat, i es retroben i es reagrupen les 12 tribus i tornen a la
pàtria.

I venen noves persecucions i divisions entre ells... fins que al final intervenen els romans, que envien Herodes, general idumeu, al front d’un exèrcit poderós, el qual va prendre Jerusalem.

Així acaba la independència d’Israel, essent emperador de Roma Cèsar August, i Herodes, cap suprem de Judea. Neix Jesús, i comença el Nou Testament.

A excepció d’un parell de comentaris en clau d’humor, aquesta és la història sagrada que s’estudiava a les escoles de primària en temps de la República, i que va seguir a les escoles en temps de Franco, i els que tenim de cinquanta anys per amunt ho vam haver de memoritzar.

Sense polemitzar sobre qui té raó, el que sí que és repetitiu és el fet d’un déu venjatiu i el d’un poble reiteratiu en la desobediència... Això de la desobediència, la diguem-ne raça catalana sabem molt bé de què va; sense anar més lluny, ara per Setmana Santa tenim el cas de la Clara Ponsatí, i així seguirem, com els jueus, però nosaltres no matem.

Dintre de la meva ignorància, i acabo, em pregunto què deurien i deuen pensar els egipcis d’abans, i els d’ara, sobre la història del mar Mort, que fa que un déu obri portes perquè hi passin els hebreus i les tanqui quan té als egipcis al bell mig de la fondària.

Bé, que consti que només hem divagat sobre l’Antic Testament. Per al dia a dia del poble jueu d’avui només cal seguir els telenotícies i les xarxes socials.