Un humanista valorant la vida humana de les persones posava de manifest que la vida no era anar de turista, que hi havia quelcom més. El turista és un home que veu, però no sap mirar. Fa retrats, fotografies, filma imatges, però és incapaç d’embadalir-se, captivar, encisar, poques vegades ho fa, entre en la profunditat d’allò que percep. Amb una paraula no ho interioritza, es queda en el que és superficial, banal, trivial. Concep el que veu com un espectacle i prou, i allà es queda.

Quan emprenem un viatge cal que sigui interior, perquè esdevé una creació de l’esperit. No deixa de ser una experiència nova viscuda, plena d’humanitat, ja que no ens deixa indiferents. En la mesura que ens anem movent, els nostre sentits com a sensors capten les imatges, els sons, sorolls, les olors si s’escau, el fred o la calor, i les emocions que ens produeixen. És una comprensió de la realitat que ens envolta. Esdevé un diàleg amb les coses, que veus, mires i relaciones. Això passa perquè prenem consciència del que veiem.

El viatge —ens diu el filòsof— sempre és interior, un treball de l’esperit, anem posant-hi gruix d’humanitat. Les coses deixen de ser coses, pel fet de ser-ho, ja que els donem més importància i contingut. Entrem en una fase de reflexió, pensament o idea sobre el que veiem. 

No som consumidors o devoradors de coses pel sol fet de fer-nos-les presents perquè sí, sinó tot el contrari, al ser éssers vius, amb capacitat de raonar, hi descobrim una nova dimensió que ens interpel·la, ens qüestiona i ens fa pensar.

Quan hom pren disposició d’aquesta realitat expressada, difícilment es deixarà manipular per interessos forans d’aquesta realitat. Ja que la persona és en la mesura que es fa. I com es fa i amb què. Perquè som i aprenem a ser cada dia. I si els elements que intervenen en aquesta formació de creixement
personal estan a favor d’un humanisme, que ha estat creat des de l’esperit, tota visió, mirada, descoberta, prendrà sentit.